El "més millor"

Un dels problemes que tenen les nostres administracions és que tot el que fan sempre ha de ser el més gran, el "més millor" -en construcció gramatical infantil. Primer de tot, i sobretot, millor que la parròquia veïna -o qualsevol altra-; segon, ha de ser un referent pirinenc; i tercer, ha d'acabar convertint-se en el millor espectacle mundial. S'hi destinen grans partides pressupostàries, la mateixa institució va a la recerca de solvents patrocinadors a l'espera que caigui un mecenes que solucioni part de la papereta, i s'hi aboquen esforços des de l'administració pública tant en recursos tècnics com humans.

Però en tot aquest traginar la major part de les vegades acaba donant un rèdit més que qüestionable -caldria també definir a què es refereixen quan parlen de resultats- i aboca el país al perill de caure en la homogeneïtzació, ja que sovint el que creuen que és el millor o que pot acabar sent referent, no és res més que una còpia mimètica del que ja es fa en altres indrets. Doncs en tot aquest traginar, deia, s'obliden de la part principal, que no és altra que el de la gent, els col·lectius de persones que independentment de la parròquia on visquin i del color polític que acabin votant, són el motor autèntic perquè arrelin qualsevol de les propostes culturals o socials que es desenvolupin.

Ho demostra el gran teixit associatiu en les seves diverses manifestacions que fan possible una vida social i cívica plena. Sense grans escarafalls i sense grans subvencions, aquest teixit aporta una riquesa inquantificable. Tot plegat es resumeix en una frase: creure en la gent, en les seves capacitats, en les seves potencialitats, creure en el que fan i acompanyar-los. Quin model de societat pot defensar una administració pública si no creu en la seva gent?