El mestre

Cada proposta seva és una aposta segura per l’excel·lència i la bellesa

Divendres serem al 1419. El tret de sortida dels fastos i les commemoracions del sisè centenari de la consolidació del Consell de la Terra, segons el famós privilegi del bisbe Tovià, serà el concert de Jordi Savall, amb la Capella Reial i Hespèrion XXI, a l’auditori d’Ordino. El primer cop que vaig poder veure Savall en persona va ser a l’església de Sant Julià, fa trenta-sis anys, el setembre del 1982. Anava acompanyat dels seus amics de la primera –i mítica– formació d’Hespèrion XX: Ton Koopman, Hopkinson Smith, Larry Alpert, i la malaguanyada Montserrat Figueras, amb l’afegit del Romà Escalas. Pujaven de Santes Creus, on havien fet la primera edició del curs de música antiga que després, i durant molts anys, van celebrar a la Seu. En aquell temps –això molt abans de l’explosió de fama que li va suposar ser el responsable de la banda sonora la pel·lícula 'Tous les matins du monde'– el mestre ja era un pioner, un descobridor de músiques oblidades, un intèrpret excepcional i un director d’una raríssima profunditat, capaç d’elaborar programes d’una rara coherència. Des de llavors no ha parat de créixer. Friso per saber els detalls del programa, que probablement enllaçarà, al llarg d’un parell d’hores, Dufay i Bach. I, si no són ells, doncs seran uns altres compositors. Ens hauria de ser igual: serà un concert d’aquells que recordarem, perquè cada proposta del mestre és una aposta segura per l’excel·lència i la bellesa. Que bon profit ens faci, i sigui per molts anys.