Opinió 07/09/2018

Les meves dues diades

L'andorrana engloba la tradició, el costumisme i els gestos de qui se sap tranquil i orgullós de la història del país; la catalana sempre ha tingut un to d'enyor, de reivindicació

i
Pau Riera Dejuan
2 min

L'estiu sempre ha tingut com a final una diada. De més petit era la de Meritxell, la que significava tornar a l'escola. Veure amics de nou, descobrir-ne més i anar superant etapa rere etapa. També era la diada de pujar amb els pares al santuari. Primer des del camí que surt de la carretera general. Curt i ple de gent. Més tard, i d'acord amb el què tocava per edat, vam començar a fer-ho amb els amics. De primeres també vam demanar que ens pugessin amb cotxe fins a cert punt. Un any, per fi, vam fer el camí des del centre d'Andorra la Vella.

Els últims anys que la diada de Meritxell significava el final de l'estiu, eren dies en què afrontàvem canvis que llavors ens semblaven salts al buit sense xarxa. Primer el batxillerat, després l'any de la selectivitat. I per últim, va haver-hi una diada que era sinònim d'emprendre l'aventura d'estudiar lluny de casa. Aquell estiu no va acabar el 8 de setembre, ho va fer l'11. La universitat no començava fins l'endemà, i per tant vaig tenir l'oportunitat de viure una diada amb tots els drets a Barcelona. Recordava haver presenciat les que els caps de setmana permetien, però aquella va ser la primera enmig d'un nou entorn.

La diada del Principat i la de Catalunya són diferents, i més els últims anys. L'andorrana engloba la tradició, el costumisme i els gestos de qui se sap tranquil i orgullós de la història del país. La catalana sempre ha tingut un to d'enyor, de reivindicació. Malgrat no haver-la viscut, sempre m'han parlat de la primera gran manifestació viscuda després de la mort del dictador. La de l'Estatut del 1977 va ser apoteòsica, expliquen, pel moment, pel que es demanava i per la gentada al carrer.

La primera viscuda a Barcelona va ser la del 2012, la primera gran diada després d'aquella manifestació de 2010 que reclamava l'estatut que s'havia votat i no el que havien tornat des de Madrid. Encara sense ningú amb qui anar-hi, recordo arribar a Pau Claris per Gran Via al·lucinant. Comentar les impressions que havia causat la manifestació va ser una porta d'entrada per molts dels que arribàvem a la facultat per primer cop sense conèixer ningú.

Des d'aquell moment l'estiu té dues portes de tancament. El 8 de setembre a Meritxell fent l'excursió amb amics i la família és l'avantsala. El primer adeu. Però tinc una segona oportunitat d'acomiadar-me i demanar que passi ràpidament la tardor per poder veure el nostre estimat or blanc de nou. La segona porta, i definitiva, és l'11 de setembre —normalment a Barcelona perquè això de la descentralització està costant més del previst—.

Enguany, i després de sis grans manifestacions, un referèndum passat pels pals de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, i una vaga general fallida però que va permetre veure l'organització de la societat catalana, no vull que acabi l'estiu. No hauria d'haver començat, de fet. L'11 de setembre hauria de fer rebrotar el sentiment que va dominar el juliol de 2010 i superar el partidisme independentista per reclamar que no hi ha diada si no hi som tots.

stats