Les microagressions

Diumenge passat vam anar una colla a dinar. Una amiga, a la sortida del restaurant, va acostar el cotxe a l’entrada per carregar la seva filla petita i tota la impedimenta associada. No obstaculitzava el trànsit a ningú. Cert és que el pas era una mica més estret, però s’hi passava perfectament i, de fet, la resta del grup que va començar a tirar va passar sense el més mínim problema. Però vet aquí que una parella, que també havia dinat allà i semblaven la mar de normals, van pujar al seu vehicle i es van plantar al darrere, ofesos perquè no disposaven dels quatre metres d’ample que havien trobat en arribar, en un lloc on, tot s’ha de dir, no hi circulava ningú més. El conductor gesticulava i, pel moviment de la boca, deia alguns penjaments. Aparta, idiota, se li entenia. La noia, des del seient del copilot, se’l mirava absenta, sense dir res. Nosaltres li dèiem que tirés, que passava de sobres. Al final, en un rampell de fúria, va dignar-se a sortir, no pas sense baixar el vidre de la finestra i dir de tot a la nostra amiga. L’escena és tan banal i habitual que cadascú de nosaltres segur que en podria explicar alguna de recent. Molt sovint estan relacionades amb cotxes i motos, però no només. Fa temps que hi dono voltes: ens hi hem acostumat. Ens fan, fins i tot, una mica de gràcia, perquè serveixen de tema de conversa una bona estona. I en fem broma, perquè d’aquesta manera sembla que passem millor el tràngol. Però cada cop estic més convençut que aquestes microagressions són un símptoma, la febre a la que no donem gaire importància i amaga una meningitis fulminant.