Fa tot just una setmana que escrivia per primer cop un article en un diari. Mai m'hagués imaginat que aquell text, escrit des de la més sincera convicció que cal revisar el sistema judicial del nostre país, tindria un ressò tan gran. Feia temps que ho volia explicar, però no gosava per prudència, i perquè creia que a la gent no li interessaria el que volia i necessitava contar.
Des de fa uns dies, quan vaig a posar benzina m'hi puc estar més de mitja hora. Al supermercat, a la fleca o a la botiga del barri, al carrer, amics i coneguts s'adrecen a mi per demanar-me com estem. M'agrada parlar amb la gent que ara sí, per fi, s'atreveix a aturar-me i preguntar-me com va tot. Abans potser també ho volien fer, però no sabien com.
El WhatsApp ha tret fum. Missatges d'ànims, de suport i esperançadors. Però sobretot plens d'humanitat, i de solidaritat. Alguns són pares i mares, d'altres no tenen fills, però tots han copsat i compartit el meu neguit i la meva preocupació per com funciona el sistema judicial i algunes institucions d'aquests país. Tots els seus missatges, els vostres missatges, m'han donat energia, una gran dosi d'energia.
Sóc plenament conscient que no tothom comparteix la meva opinió, només faltaria, a ells també tot el meu respecte. Per contra, però, també m'heu explicat que tenim molts adolescents, molts més dels que desitjaríem, que podrien estar en una situació similar.
No tinc paraules per agrair totes les mostres de suport. En persona o a través del mòbil. Mirades franques, somriures sincers, expressions sinceres sorgides del cor. Tot plegat ha fet que ara, cada dia quan surto al carrer, cada nit quan vaig a dormir, em senti una mica més acompanyada.
Només se m'acut una manera d'agrair-vos-ho: seguir lluitant, continuar treballant perquè no hagueu de llegir mai més un escrit com el meu. Perquè cap més nen, jove o adolescent, el conegueu o no, passi pel mateix que està passant el meu fill. De tot cor, a tots i a cadascun de vosaltres, un milió de gràcies.
