El mi(ni)steri de la cultura

Molt s'ha parlat aquests dies del Ministeri de Cultura, però poc de cultura. Sovint penso en el baix interès que té la ciutadania per aquest afer i sobretot contrastat amb la baixa participació que demostrem quan s’organitzen esdeveniments de caràcter cultural. Cert és que a l’escola no ens ensenyen què és la cultura. Ens ensenyen història, art, literatura, llengua, ciències... Relats que ens hem de creure perquè estan escrits en un llibre. A la meva escola no em van explicar que la cultura és la base i el fonament del que som, que existeix des que naixem, que és el llegat intel·lectual que ens donen els nostres progenitors i que adquirim des del nostre entorn.

Ni els museus no són rendibles econòmicament, ni tampoc un arxiu, ni potser un teatre, i molt menys una biblioteca. Però allà hi guardem l’essència de la vida: la cultura són les festes, els aliments, la nostra manera de pensar, fins i tot el sistema polític, el dret, la parla, la moda, i la cura pel medi ambient. Tots aquests productes culturals han creat la manera d’entendre, sentir i viure de cada poble. I tot plegat és un misteri, perquè només en coneixem una part, que és la que ens expliquen, perquè ningú ens ha ensenyat a plantejar-nos les coses.

Ara, per Sant Jordi, tothom passeja amb els seus llibres, i defensa aquesta festa popular: molts d’aquests llibres mai seran oberts, només decoraran un prestatge. De la mateixa manera, de visita al Louvre, a París, desenes de persones s’aglutinen davant la 'Gioconda' de Leonardo da Vinci per fer-se 'selfies', però poques persones s’interessen per la 'Victòria de Samotràcia', escultura grega de marbre, una de les obres d’art més importants del món i precisament d’aquest museu.

La cultura de masses, que domina en les societats desenvolupades, i que es basa en la transmissió dels coneixements a partir dels mitjans de comunicació, s’imposa clarament. És un misteri per què es prefereix veure la tele abans que llegir un llibre o anar a un teatre, o per què ens comuniquem a través de les xarxes socials si podem quedar per prendre alguna cosa, per posar un exemple. I mentrestant, a Andorra seguim discutint sobre la necessitat d’un museu nacional, o sobre la idoneïtat d’un ministeri propi... però en realitat pocs es plantegen la responsabilitat individual i col·lectiva de protegir i conservar la cultura.