BOTAFOC

De ministres, rics, i de pobres

Si no fos perquè hi estic obligat per la meva professió ni tan sols em molestaria a aprendre els noms dels ministres de Rajoy. Superat el trauma de no veure cap balear entre els elegits –i mira que alguns ho han intentat a consciència–, em fix en els llinatges dels digitats: gairebé la meitat van acompanyats d’aquest de tan aristòcrata que vesteix de gala la identitat dels bons espanyols. Diu Vicenç Villatoro que li interessa més l’arbre genealògic que les biografies dels titulars de les carteres. A mi també m’interessaria conèixer el seu patrimoni; tot i que, en realitat, l’ascendència et pot donar una idea molt aproximada de les riqueses. És qüestió de classe.

Parlant de rics. A França toleren les grans fortunes, però rebutgen els que van de vius. “Ves-te’n, ric imbècil!”, titulà 'Liberation' en portada en saber-se que el magnat Bernard Arnault havia demanat la nacionalitat belga per no pagar impostos. Segons llegesc a 'Público', el personatge –propietari de marques com Dior, Louis Vuitton i Kenzo– ha tancat desenes de fàbriques els darrers anys i ha acomiadat milers de treballadors. Ara, François Ruffin, un documentalista tocanassos ha rodat 'Merci patron!', en què extreballadors expliquen les misèries d’un capitalista sense escrúpols. Aquí, a aquest fenomen de la natura no li caldria demanar la nacionalitat belga, podria continuar sent espanyol i tenir els seus estalvis a Panamà; i amb un poc de sort, acabaria de ministre, de Treball, per exemple.

Per contrast, la radiografia de la indigència ens deixa dades que no convé que passin desapercebudes. El Consell de Mallorca i les entitats que treballen sobre el terreny detecten 156 persones que dormen al carrer. Més de 400 ho fan en albergs socials. Per ventura s’ha d’agrair la precisió en el recompte d’una desgràcia que es comenta tota sola. Un fracàs col·lectiu que esdevé pronogràfic a l’epicentre de la pobresa extrema: a Palma, moltes d’aquestes persones transiten pels carrers de l’especulació, de la gentrificació més indigna. Els clarobscurs agafen formes perverses a l’illa de la calma que gaudia Rusiñol.

Escolt Maria Antònia Oliver, heroïna persistent aquí i ara, motor de la Memòria Històrica, emocionar-se davant l’esperança que el seu padrí estigui enterrat a la fossa comuna de Porreres. Els familiars dels assassinats pels feixistes contenen sentiments confrontats. Aquesta serà la primera de les 50 sepultures de la vergonya repartides per les Illes. Milers de cossos, milers de relats ofegats per la incultura d’un país malalt, on centenars d’ajuntaments i uns quants parlaments autonòmics s’han negat a condemnar els crims del franquisme. Un país on el portaveu del Congrés dels diputats del partit més votat –Rafael Hernando– es dirigeix als descendents de les víctimes dient-los que “alguns s’han recordat del seu pare enterrat només quan hi havia subvencions”. Brutal.

Per cert, la pedra 'artdecorativa' del parc urbà de la Feixina continua dreta i lluent per la desídia –començ a pensar que es tracta directament de la voluntat– dels mateixos partits d’esquerra que ara es feliciten per la Llei de fosses. Ànim, encara queden gairebé tres anys de legislatura.