Declare a Palma, no a Conca, digué sorpresa Consol Castillo quan la magistrada del cas Nóos li demanà testimoniar en castellà. Però sembla que no va ser l'única sorpresa. Tristament, els primers sorpresos foren els presents a la Sala, avesats que el castellà és la llengua de la Justícia. A vegades, qualcú arrenca en català per girar tot d'una a l'altra llengua: no és còmode suportar l'estricta mirada que et fa palès que ets inoportú. Sorpresos, gratament, també hi estam els ciutadans, perquè actituds com la de la regidora valenciana gaudeixen de l'excepcionalitat que les fa imprescindibles. Que, segons el darrer InformeCat 2016, només el 3% dels processos judicials es facin íntegrament en català o que el 75% dels advocats catalanoparlants assegurin haver rebut 'recomanacions' de no usar-lo, demostra com és d'excepcional la normalitat que exigí la militant de Compromís. Quan celebram el 30è aniversari de la Llei de normalització, oblidam el sonor fracàs en la Justícia que ha merescut, fins i tot, l'avís de les institucions europees que vetllen per la Carta europea de les llengües. Puc engegar la culpa fins al capcurucull de la piràmide judicial i atorgar al Consejo del Poder Judicial la responsabilitat del reiterat incompliment, i segur que no exageraria. Però l'exemple de la regidora em recorda les responsabilitats menors (particulars) que tenim tots els ciutadans que feim ús de la Justícia. No tots ens sabem tan forts com una regidora en el seu paper de testimoni, convençuda que la seva fermesa tindrà repercussió mediàtica. Però, si no ho feim els catalanoparlants no ho farà ni el Consejo ni molts funcionaris públics, gelosos del seu confort monolingüe.
