Els miratges de la igualtat
Hem construït durant quatre anys una façana que s’ha esfondrat ràpidament: la paritat al Consell General ja és cosa del passat. En temes d’igualtat de gènere vivim massa de miratges i poc de fets reals
Fa tot just una setmana que es va constituir el Consell General i es va poder visualitzar que la paritat de la darrera legislatura no va ser altra cosa que un miratge de 4 anys. I amb tota probabilitat continuarà sent-ho després que el cap de Govern avui sigui investit i nomeni el nou Govern emportant-se alguns dels consellers generals per fer de ministres. Els seus substituts no variaran gaire el número d’homes i dones en la composició parlamentària, si s’acaben complint les travesses.
Com també podríem qualificar de miratge el fet de veure dues dones presidint la sessió constitutiva, fruit de la casualitat que hagi estat una consellera la de més edat de Canillo i també una consellera la més jove de l’arc parlamentari.
En temes d’igualtat vivim massa de miratges i poc de fets reals. Sovint es fan massa gestos, s’aproven declaracions, fins i tot el nostre Consell General arriba a ser l’enveja de diputades d’altres parlaments per tenir un hemicicle meitat i meitat, com ha estat el cas dels darrers 4 anys, encara que les conselleres generals tenien menys càrrecs amb responsabilitats que els seus companys de gènere masculí. És evident que a la representativitat hi ha d’anar associat el mateix grau de responsabilitat. I era el pas que calia donar en aquesta legislatura: de la quantitat passar a la qualitat.
No ha estat així. Del pas endavant que s’havia de fer, s’ha passat a fer-ne uns quants enrere, i el primer tast el vam tenir quan es van confeccionar les llistes electorals: es tenia la possibilitat de demostrar que la paritat de la darrera legislatura no era fruit de la casualitat, sinó de la creença ferma que la desigualtat per raó de gènere és una cosa del passat, caduca. Però no ha estat així.
Sóc dels que creu fermament en la necessitat de fer servir la discriminació positiva per aquells col·lectius que s’han vist marginats al llarg dels segles, i acabar assolint, en definitiva, una societat més participativa per als dos gèneres. I això hauria de ser aplicable en tots els àmbits, però el públic hauria de ser el primer a donar exemple.
