OPINIÓ

El model de català a les Balears

Fabra fou el principi de tot. Més enrere, hi havia mossèn Alcover, que canvià de sistema ortogràfic diverses vegades al llarg de la seva vida, i, abans, les trifulgues entre els partidaris del “català que ara es parla”, amb la interferència castellana i tot, i els defensors d’un català acadèmic. Fabra superà aquests dos darrers blocs i tractà de donar lloc a la llengua que ens hauria pervingut de l’edat mitjana sense els segles de subordinació lingüística a Castella; però ell s’ocupà més aviat de la varietat central, conscient que el català medieval era una llengua prou unificada per impedir el sorgiment de grans divergències entre un dialecte i la resta. D’aquí es deriva un paradigma composicional que ha fet que un text en valencià no s’escrigui exactament igual que un en mallorquí.

D’adaptar el català de les illes es cuidà bàsicament Francesc de Borja Moll. El ciutadellenc, en Els meus primers trenta anys, explica que no convencé en vida Mn. Alcover per adaptar el DCVB a les normes ortogràfiques del 1913, però sí el permís per fer el que volgués una vegada que ell no hi fos. Immersos en la dura postguerra, el lingüista i l’editorial que lluïa el seu nom, a través de gramàtiques, diccionaris i textos que editava, anava adaptant l’estàndard a l’arxipèlag amb formes distintives que han perdurat com ara “véns” (de venir), “suu”, “cantam”, “reim”, “tenc” o “missèr”.

Actualment, l’autoritat lingüística a les Illes Balears l’ostenta el Departament de Filologia Catalana de la UIB. Allà, hi ha tres professors, dos de llengua i un de literatura, que ofereixen per al català un model lingüístic de continuïtat respecte a les obres de Fabra, Moll i Alcover, respectivament. Gabriel Bibiloni és el més fabrià de tots. Si Fabra no hagués existit, segurament Bibiloni seria un ferm partidari del català tradicional. Això li permetria no haver de batallar pus per un idioma unificat perquè ja el tindríem, car és conscient que el model composicional ha estat l’esquadra per on ens han fet els gols de les diverses adaptacions lingüístiques. Bibiloni escriu bàsicament en central, excepte per la desinència “0” de la primera persona i la distinció de les formes en -am/-em i -au/-eu a la quarta i cinquena. I ho fa perquè provenen de la llengua medieval i considera que haurien de ser assumibles per a tot el domini lingüístic. Semblantment, Fabra, un cop hagué eliminat les -o habituals dels substantius (“abric”, “bomber”, “tabac”) proposà dur a terme una operació semblant amb la primera persona dels verbs i que els catalanoparlants en prescindissin en l’escriptura, però finalment ho deixà córrer.

Company de passadís de Bibiloni, és Jaume Corbera. Igual de bel·ligerant amb els hispanismes –va fer certa forrolla la seva proposta de demanar “trencats” en comptes de “tallats”–, creu que la llengua ha d’estar màximament acostada al poble perquè no li generi rebuig. Això introdueix una novetat que el distancia de Bibiloni quan defensa, per exemple, que en el lèxic els mitjans recuperin formes illenques genuïnes com “espalmador” i “fraula” –i el menorquí “manduixa”– que té, per a mi, com a punt més interessant el fet de menar-nos cap a un estàndard baleàric del qual sempre s’ha raonat massa poc.

La darrera opció és la de Josep A. Grimalt. Curador de les Rondaies, en certa manera, Grimalt representa la pervivència del canonge de Santa Cirga. Els articles que treu al Diario de Mallorca sempre els llegesc no només perquè m’interessi el tema que hi tracta, sinó també perquè n’analís la llengua que hi empra. El professor Grimalt no és cap lingüista i per tant no hi ha reflexionat tant com un Corbera o un Bibiloni, però dels seus textos es desprèn el tipus de llengua pel qual advoca que, val a dir-ho, és el més acostat al parlar de les illes de tots tres. Les formes pronominals plenes davant el verb (“me”), la col·locació del CD abans del CI (“la te”) i l’ús desacomplexat del “lo” neutre són qualcuns dels seus trets més destacats.

Aquests articles solen finalitzar amb una declaració de principis de l’autor que els compon. Però jo, encara que em fascini la qüestió de l’idioma, som de literatura. Per tant, no em dedic a opinar-ne en articles científics, sinó que utilís l’idioma com a eina de treball —i en la manera d’escriure ja desvetl la meva pròpia opció— mentre rendesc homenatge a tres mestres —o a sis!— que s’han trencat i es continuen trencant les banyes per bastir una llengua i, en definitiva, un país millor.    

 

Etiquetes