OPINIÓ

Som 27 i (moltes) més

El primer dia que vaig arribar a la universitat –la UAB, concretament– reconec que tenia una sensació semblant a la del primer dia d'institut. Lloc nou, en aquest cas a molts de quilòmetres de ca nostra i jo amb més ganes d'aprendre que mai i disposada a impregnar-me de tot allò que ens havien venut que era: un lloc on es fomentava l'esperit crític, un lloc al qual podia accedir la gran majoria de la població i un lloc on l'aprenentatge col·lectiu i comú primaven per damunt de tot, com a resum general. I me'n record perfectament: era el 6 de setembre del 2004, perquè m'havia apuntat a un curs propedèutic d'estadística. Jo tenia 18 anys, ni idea de matemàtiques i moltes parets amb què topar. Ah, i va resultar que per art de màgia també tenia un compte corrent obert a Caixa Catalunya vinculat al meu carnet d'estudiant.


A la universitat hi vaig aprendre moltes coses, sí, però crec que la majoria les vaig aprendre a la plaça Cívica (“cínica”, en dèiem a les pancartes), als passadissos, a les cercaviles que irrompien dins la biblioteca de Ciències Socials, a les assemblees de facultat, al bar de la Cívica o al de Lletres... La universitat era on esclatàvem: ens trobàvem gent de molts llocs diferents –bé, per ser honesta, la majoria eren de Barcelona, per què enganyar-nos–, compartíem imaginaris, ens relatàvem les trajectòries vitals i militants i les transformàvem en complicitats, sinergies i aliances. Era igual el que durassin, l'important era que passava, que allò s'havia de fer per tota la gent que vendria després de nosaltres. Que del famós Pla Bolonya, aquell futur que tenia un color molt negre i del qual vam ser conillets d'Índies, érem persones capaces de treure'n coses positives, com per exemple acabar treballs en grup de Marx o Freud –gràcies, Maria Jesús Izquierdo– o estudiar exàmens del que fos fins a les tres del dematí a un pis d'estudiants de Cerdanyola o Sabadell. La universitat era vida i ho era, tossudament i rotunda, malgrat les imposicions i els camins que prendria la institució: l'encotillament, la doctrina, el pensament únic, el no alterar els plans que bancs i empreses, amb l'ajuda inestimable d'una classe política massa amant de la ignorància i el menyspreu cap al coneixement, havien traçat per a nosaltres. I era un pla que, ras i curt, es resumia en intentar fer-nos oblidar que érem alumnes d'una universitat: a partir de llavors seríem clients d'una empresa.


Paga i calla com a lema. I cada any les matrícules més cares, cada any manco doblers per a beques, cada any més canvis en els currículums, i el 3+2, i els màsters, i els postgraus, i les pràctiques gratis, i no poder fer feina i estudiar alhora, i la governança opaca i sense cap tipus de legitimitat, i permetre l'entrada d'un cos policial armat dins el campus, i justificar sense cap tipus d'escrúpols que el que abans representava una oportunitat ara suposa un luxe per a la gran majoria, i etcètera, etcètera, etcètera. I mentre tot això passava, a mesura que passaven els anys i jo ja no era a la universitat, només podia pensar en la valentia i el coratge de qui lluitava per frenar una de les ofensives més nefastes del capitalisme: el control sobre els espais de coneixement. El problema que la universitat torni esclava de la banca i l'empresa privada és que aquestes mai no entendran que els nostres aprenentatges i imaginaris escapen de les parets que volen privatitzar, per això, any rere any, una generació de joves –i no tan joves, perquè els últims anys, a les reivindicacions estudiantils, també se'ls han d'afegir les nefastes condicions laborals d'altres membres de la comunitat universitària com el professorat associat, el personal d'administració, etc.– és allà per qüestionar els seus plans, combatre la normalitat que volen imposar i reivindicar uns drets que els volen arrabassar. Amb el risc d'acabar en una llista negra feta per un rectorat que l'entrega directament a la policia. Sembla una història dels anys 50, eh? Idò no: és la UAB i és l'any 2013.


És diumenge dematí i veig que han detingut un amic, un company, un dels valents que aquell dia de primavera del 2013 van ocupar un rectorat allunyadíssim de la realitat universitària i les necessitats del seu alumnat. Un company que creu en una universitat que valgui la pena ser viscuda, no només pels coneixements i la formació, sinó perquè l'etapa universitària esdevé un moment de reflexió crítica i de construcció de comunitat i de la pròpia identitat. Som 27 i (moltes) més, perquè la solidaritat no és una qüestió d'edats; no té a veure amb si trepitjam o no la universitat, té a veure amb defensar qui defensa els drets de totes i tots. I aquell 17 d'abril de 2013 vam tenir uns defensors i defensores de luxe.

Etiquetes