Un món feliç

Per a alguns ho és, un món feliç. Per a mi, sens dubte. Vaig créixer en una família que m’estimava, vaig anar a l’escola i vaig jugar al carrer. Llegia llibres perquè els meus pares me’n regalaven i, quan no en tenia prou, anava a la biblioteca a buscar-ne més. Perquè a la meva ciutat hi havia biblioteca. Quan agafava fred podia abrigar-me amb samarreta, jersei, jaqueta de llana i bufanda. Si em posava malalta em visitava el metge. A l’estiu anàvem a la platja, i podia fer castells de sorra i banyar-me al mar.

El mar. Després d’un hivern que ha estat molt llarg somiem amb unes vacances a la seva vora. Perquè el nostre és un món feliç i el mar, en aquest món feliç, és sempre blau i encalmat.

Mentrestant, en aquest mateix mar dels nostres somnis, en el qual ben aviat hi sucarem els peus, hi ha persones a la deriva. També nens, alguns dels quals hi trobaran la mort. I no, no es tracta de cap accident. Es tracta de governs que tanquen ports. Són decisions preses per persones amb noms i cognoms. Si féssim cas del catecisme que ens van ensenyar de petits, el seu és un pecat per acció. El nostre, per omissió.

Llegia algú a la xarxa que deia, amb sarcasme, que ens està quedant un món ben maco. Ho deia davant de les imatges que ens arriben des dels Estats Units, de nens separats dels seus pares i engabiats. La idea de fons compartida pel govern que hi ha a l’altra banda de l’Atlàntic i algun govern d’aquesta banda és que els immigrants il·legals són delinqüents. Molt abans que el mur físic, doncs, hi ha un mur moral. El mur que separa els dos mons: un de feliç i un altre que pot arribar a ser un infern. Alguns tenim la sort d’haver anat a parar al cantó bo.