I AQUÍ

D'un món que es tapa els ulls, en vull baixar

Les persones no abandonen altres persones en situació d’emergència. Se’m posa la pell de gallina quan ens veig capaços de sortir al carrer amb una sola veu per cridar que “No estàs sola” a la víctima d’una violació múltiple per part d’un grup de mascles en zel. Però em costa de creure que la mateixa societat miri cap a un altre costat quan hi ha gent que mor davant els nostres ulls, a les nostres platges. Deia Marc Gasol, jugador de bàsquet de l’NBA però també un dels tripulants de l’'Open Arms' en la missió 47 de rescat, que aquesta setmana ha recollit Josepa de l’aigua, que volia creure en la bondat de la societat. “Com pot ser que hi hagi una persona viva dins la mar i que l’hagin deixada enrere?”, es demanava. “Necessit que un ésser humà em contesti això”, afegí amb un to gairebé esquinçat. Sempre he pensat que l’home és bo per naturalesa i, si de cas, es corromp amb el temps, però fa estona que no sé què pensar. Ara jo també em deman: com pot ser que hi hagi una persona viva dins la mar i una embarcació de socors l’hagi deixada enrere? Quin tipus de confederació, de país, de projecte vol ser Europa si és incapaç d’obrir els ulls davant un problema de dignitat humana, un problema de vida o mort? Com pot afrontar una crisi econòmica, un Brexit, un atac inesperat... un continent que després de set anys de la guerra de Síria encara té camps de refugiats que viuen amuntegats, a l’abast de màfies, sense un futur, arran de les fronteres? No tenim lloc en el primer món? Viuríem massa estrets? Les persones no abandonen altres persones en situació d’emergència. En qualsevol cas ja no parlaríem de persones, sinó d’una altra cosa.