Opinió 21/10/2015

El museu

Imagino que deu fer mandra, posar-s’hi, però el repte és apassionant: invertir en cultura, en coneixement, en patrimoni, en imaginació

i
Albert Villaró
1 min

De tant en tant s’ha de dir, perquè la cosa no s’acabi de refredar del tot. A Andorra hi fa falta un museu nacional. Sí, ja ho sé. No hi ha prou diners. Ja en tenim una pila de museus, que no ens els acabem. Però els pressupostos són per prioritzar despeses, no és així? Podríem estalviar-nos alguna rotonda i algun vial i començar a posar fil a l’agulla?

Dimarts, a la Farga Rossell, va tenir lloc una d’aquelles sessions que, de tant en tant, serveixen per recordar-nos allò que, de tan obvi com és, cal que ho anem refrescant. El ponent, l’antropòleg Xavier Roigé, va estar parlant de com els museus ajuden a pastar identitats, com poden ser, en societats tan diverses i plurals com és l’andorrana, mecanismes generadors de cohesió social.

Imagino que deu fer mandra, posar-s’hi, però el repte és apassionant: invertir en cultura, en coneixement, en patrimoni, en imaginació. Per explicar-nos cara endins i cara enfora, per entendre’ns, amb un equipament viu que generi continguts útils, que promogui diàleg i estimuli la memòria. No és poca cosa, però és el mínim que es pot fer per les generacions que ens han precedit i per les que vindran, que necessitaran agafadors per viure, en plenitud, a Andorra. Poqueta cosa, no? Però no em diguin que no val la pena pensar-hi, ni que sigui una estoneta.

Com recordava Xavier Roigé en una entrevista al Bondia, el lema del Museu Nacional d’Austràlia —un país també fet amb materials humans de tot arreu— és preciós i perfectament aplicable al que hauria de ser el nostre: “explicant el passat, construint el present, imaginant el futur”.

stats