Ni París ens queda

I és quan te'n vas a dormir que entens que has d’escriure més. T’ho repeteixes cada nit, durant aquells minuts que et regales per llegir, més per escalfar els peus que centímetre a centímetre vencen el fred del fons del llit, que per acabar d'agafar el son. Passes pàgines sense adonar-te'n i el que havien de ser pocs minuts acaba convertint-se en una perillosa hora. Si és una novel·la, pot arribar a dues.

En aquest punt sonen els senyals d’advertència i fas un cop de cap que intenta negar la inevitable evidència mentre fas comptes sincronitzant el despertador. Toca dormir poc. L’endemà ja començaràs el dia de l’inrevés i en els moments lliures d’obligacions, en què usualment solies tenir idees i voluntat per escriure, els passaràs de nou embardissat en la lectura. Un refugi pels que el blanc del foli no és res més que un miratge de la imaginació.

És un cercle que costa de trencar, sobretot, si algun escriptor que aconseguia capgirar aquesta dinàmica t’ha atrapat en les seves pàgines. Arribarà la nit i sant tornem-hi. Les hores que pretenien ser de descans celestial acabem transformant-se en una enveja sana. Mai sabré si és més d’admiració cap a l’autor que de mala consciència cap a un mateix. Finalment tanques el llibre de cop. Si no es fa així, acaba caient un altre capítol. Irremeiablement.

El deixes sobre la tauleta, sense atrevir-te a mirar-lo de nou per no caure en la temptació, i el pensament recurrent de cada nit atrapa més que sorprèn. He d'escriure més. Però aquell estat mental que divaga més que no pas concreta, et dona una bufetada i t’assegura que mai seràs capaç ni d’aproximar-te al que llegeixes.

Per què hauria d’escriure si ni tan sols puc homenatjar a qui deleix amb la seva literatura. Hi ha lloances que poden arribar a competir amb el text honorat. Augusto Monterroso, destacat contacontes guatemalenc, excel·leix a ‘La paraula màgica’ per travar petits relats que tenen com a protagonistes alguns dels més famosos literaris de la història. Molts eren contemporanis seus. Altres anteriors. La majoria exiliats i obsessionats amb un París que ja només troben en la nostàlgia d’un Humphrey Bogart en blanc i negre.

Buscaven el misticisme artístic a la ciutat de la llum. En adonar-se que la llegenda sempre supera la realitat, cercaven l’últim bri d’esperança creativa en la figura d’un Rubén Darío a qui París li quedava bé. Entre aquests pensaments, i abans de cerciorar-me que aquesta nit tampoc dormiré les hores que m’havia proposat, busco suavitzar les culpes. Com diu Monterroso, ni el mateix Horacio Quiroga, qui de la tan present mort en la seva vida en va fer increïbles contes, va aconseguir escriure res a París.