Com si no hi fos

Avui és un dia, a tots els efectes, perdut i del tot prescindible, improductiu. Com si no hi fos. Podríem anar directament al dos de gener

Que hi ha algú? Us imagino. Us veig. Escarxofats al sofà, encara amb el pijama posat. Us heu pres l’espidifen i avui només beure coca-cola. Mal de cap i bocassa; els símptomes universals. Sí, no hauríeu d'haver fet la darrera. Però és igual. Total, avui és un dia, a tots els efectes, perdut i del tot prescindible, improductiu. Com si no hi fos. Podríem anar directament al dos de gener, i, com que és pont, ja posar-nos al dilluns, del tot recuperats. O millor encara, fer un saltironet més i posar-nos al dimecres dia set, que és quan realment comença tot. Mentrestant, continuarem fidels als rituals absurds, perquè som presoners de les convencions, que ens reconforten en un món que canvia potser massa de pressa. Els saltirons de Garmisch-Partenkirchen, com si realment li interessés a algú. Després, el concert dels pijos de Viena i la marxa Radetzky dels nassos. Va, tornem-hi que no ha estat res. El dinar, que haurà de ser una mica especial però que realment no caldria, oi que no? Abans, dedicàvem les tardes a una dolça letargia davant de la repetició dels especials televisius de cap d’any que ningú no va veure. Ara la dedicarem a respondre –o no– a les dotzenes de whatsapps tramesos per una legió de més o menys desconeguts i alguns —cada any menys— missatges de text que han enviat els vells resistents tecnòfobs. Què és un any més?