Quan no posicionar-se és el millor retrat

La no-violència i el pacifisme són indissociables de la contenció davant d’un feixisme que no ha deixat d'existir però que s'ha llevat de la becaina rejovenit

Que la història és cíclica i sobretot joiosament sarcàstica és sobradament conegut. El 25 d'abril va ser un d'aquests dies que tot convergeix en un punt. En dos com a molt. David Fernández declarava al Tribunal Suprem mentre Matteo Salvini es desmarcava del govern italià i en lloc de participar en la commemoració de la caiguda del règim feixista de Mussolini, se n'anava a inaugurar una caserna de policia a Corleone, vila natal del 'capo' de la màfia.

Milers de quilòmetres separen ambdues accions en un dia en què les coincidències són, com a mínim, dubtoses. Un 25 d'abril va caure Almansa i des d'aquell dia se celebra la diada nacional oficiosa al País Valencià. Tres segles després, durant la guerra civil espanyola, l'aviació nazi alemanya i la feixista italiana bombardejaven la població d'Éibar. Orwell publicava just un any després 'Homenatge a Catalunya'. Al cap de només set anys, Milà i Torí eren alliberats pels partisans i deixarien constància de l'èpic però costós camí perquè Portugal fes el mateix al 74 amb el règim de Salazar.

En la seva declaració, un David Fernández que va pronunciar la paraula pacifisme en catorze ocasions, acabava la seva intervenció denunciant la "crueltat roín i mesquina de qualsevol classe de feixisme". La frase anava dirigida a VOX, un partit que just abans-d'ahir va reunir més de sis mil persones en un acte a València i que mentre aquest article reposa, segurament hauran emplenat la plaça Colón de Madrid en el seu acte de final de campanya.

El pacifisme i la protesta no violenta de què parlava Fernández sembla més necessària que mai pels temps que s'aproximen. De fet, diumenge a la nit ja pot ser aquest temps que s'aproxima. La no-violència i el pacifisme són indissociables de la contenció davant d’un feixisme que no ha deixat d'existir però que s'ha llevat de la becaina rejovenit. El periodista de la Directa també va recalcar que la base de la protesta ha de ser la inviolabilitat física i moral de l'adversari. De l'altre. Però sempre el trobarem davant de l'altre si aquest representa un feixisme que, a més, pot desemmascarar d'una vegada per totes l'administració i tornar-se obertament institucional.

La no resposta mai és permesa. Per això el govern italià fa equilibris per mantenir el vaixell a flotació després de la decisió de Salvini. Segons ell, la celebració del 25 d'abril "és un derbi entre feixistes i comunistes". Si la democràcia, el sentit comú i la dignitat –sobretot aquesta última– no haguessin anat desapareixent de la vida política i pública aquests últims anys, Matteo Salvini hauria d'haver estat destituït. VOX no hauria rebut el blanqueig mediàtic que l'ha fet ascendir en les enquestes fins a preocupar seriosament a una dreta espanyola que cada dia que passa vesteix amb més complements ultradretans. Tant de bo el ferm antifeixisme no fos tan necessari.

Si la dignitat feta insubmissió que representa Fernández s'hagués estès i tothom es posicionés en contra del feixisme, el diumenge seguiríem les eleccions del país veí amb dubte acostumat de saber qui aconseguirà majoria absoluta o quins pactes seran necessaris. Però la batalla la va guanyant la decisió de no posicionar-se, que no és altra que permetre que les urpes del feixisme –amb tot el que representa i pot arribar a provocar– avancin disfressades de democràcia i de vents de canvi. La postura és clara, Fernández és obertament antifeixista. Salvini no és antifeixista, per tant és obertament feixista. Hi ha encreuaments que només tenen dues possibles sortides. Una sempre anul·la l'altra.