Potser sí, potser no

Diumenge vinent, el desenllaç de l’enèsima temporada de ‘Catalunya, sí o no’

A l’equador de la campanya de les catalanes s’albiren pocs avenços. L’escenari segueix més o menys igual que mesos enrere. Un folgat avantatge per als partidaris del ‘sí’ i discursos apocalíptics dels partidaris del ‘no’. El guió funciona més o menys sobre el previst, però amb un nou element: la indefinició ha aconseguit entrar en campanya. La franquícia de Podemos a Catalunya i la que se suposa que és marca de referència dels democristians catalans fan allò del fil blanc, fil negre. Rabell i Espadaler, antagònics, convergeixen que hi ha altres opcions més enllà del ‘sí’ i el ‘no’.

Amb un sermó que obvia allò tan important d’apel·lar les emocions defensen el ‘potser sí, potser no’. L’opció no convenç a Madrid perquè de seguir així no se’ls podrà encabir en el sac del ‘no’. I no convenç a Catalunya perquè la indefinició és sinònim de fugir d’estudi, d’avui no toca. I sí, sí que toca.

Romeva i Albiol segueixen el guió amb decisió. El primer amb el confort de saber que encapçala l’opció majoritària. El segon, amb la pressió de fer-ho el millor possible perquè el PP no perdi més plomes. Mentre, Baños perfecciona un discurs antisistema previsible i Arrimadas posa la cara mona a la campanya amb una cantarella tronada però efectiva. Tots dos saben que el seu discurs funciona entre els seus parroquians i s’esforcen en reblar-lo per replegar fins l’últim vot. Sis actors en una funció entretinguda que compta amb un secundari que s’ha pres l’escabetxada socialista amb bon humor, energia i ganes de ballar.

Diumenge vinent, el desenllaç de l’enèsima temporada de ‘Catalunya, sí o no’. Veurem quin paper representarà cadascú a partir de llavors en la següent entrega d’aquest serial.