El nom (no) fa la cosa?

Si s'eliminen els matisos, la retòrica, les ambigüitats i s'opta per simplificar, se'ns empetiteix el món

MARIA CUCURULL
MARIA CUCURULL filòloga. Coordinadora del butlletí de llengua InfoMigjorn

La llengua està en constant evolució. En un món canviant, el nostre llenguatge malda per trobar nous termes per poder posar un nom a totes les innovacions amb què ens topem. Noves necessitats, avenços, maneres diferents de viure i de créixer... Tot plegat demana una etiqueta i, ben sovint, sense que ens n'adonem, ja s’ha creat un nou mot que de cop i volta passa a formar part del nostre vocabulari quotidià, la integrem, la fem nostra ràpidament i ni tan sols ens qüestionem d’on ha sortit.

En cas que el nou vocable provingui d'una altra llengua parlarem de manlleus. En tenim uns quants, per exemple: dels anglesos ens van arribar els escàners, els màsters i els pírcings; dels francesos, el forfet, el rímel i també els xefs; dels italians en vam manllevar els sopranos, el confeti i el piano; ja a l'edat mitjana els àrabs ens van cedir l'alfàbrega i gràcies als esquimals vam descobrir el caiac. I així, en podríem citar nombrosos exemples. Però què passaria si en lloc d'eixamplar, intentéssim reduir la llengua?

Doncs, precisament George Orwell va fer aquest plantejament en la seva cèlebre novel·la ‘1984’ en la qual introdueix una llengua fictícia, la novaparla (newspeak). Aquest idioma és útil per mantenir controlada la població i en cada revisió s'aprimen més els diccionaris. “La finalitat de la novaparla no era augmentar, sinó disminuir l'àrea del pensament, objectiu que es podia aconseguir reduint el nombre de paraules al mínim indispensable”, recull la novel·la. 

Malgrat que sigui un llenguatge irreal és molt interessant la reflexió d'Orwell. Si s'eliminen els matisos, la retòrica, les ambigüitats i s'opta per simplificar, se'ns empetiteix el món. Si alguna cosa no es pot dir, és inefable; però si ni tan sols es pot concebre, llavors ja és impensable.

Per tot això, podem relacionar la tesi d'Orwell amb la hipòtesi dels lingüistes Sapir-Whorf. El paral·lelisme rau en la qüestió sobre si és el llenguatge el que defineix els nostres patrons de pensament, o bé si som nosaltres els que definim el llenguatge. És a dir, podem promoure una revolta en favor de la llibertat si no tenim mot per expressar cap d'aquests dos conceptes?

I què passa quan volem dir una cosa però no trobem la manera? Doncs el que passa és que no la diem i, per tant, no ens comuniquem i no podem exterioritzar els nostres sentiments... Perquè a priori, sense paraules no podem expressar-nos, és a dir, diríem que el nom fa la cosa. Ara bé, per altra banda, primer inventem o bé se’ns plantegen noves necessitats i després etiquetem aquestes noves realitats, per tant, en aquest cas diríem que el nom no fa la cosa. Justament aquest és un dels grans enigmes que l’home no ha sabut desxifrar. La ciència ha intentat donar una explicació al do de la paraula però mai no s’ha arribat a cap conclusió!