Diuen que el premi premi de les lletres catalanes és el Sant Jordi, i una de les novel·les novel·les de la nostra literatura contemporània és, sense cap mena de dubte, 'La plaça del Diamant' de Mercè Rodoreda. Idò bé, llibre i guardó acabaren xocant; bé, tècnicament, no, perquè al Sant Jordi de l’any 1960 el que s’hi havia presentat era la novel·la 'Colometa', que passà desapercebuda, i se l’endugué Enric Massó amb l’avui oblidada 'Viure no és fàcil'. Més que el Sant Jordi, l’interessant de Massó és la novel·la 'Els dos miralls' (Albertí Editor, 1955) i els relats d’'Una casa de veïns' (1989), publicats a Mallorca dins la col·lecció Raixa.
Dos dels membres d’aquell jurat que s’inclinaren per 'Viure no és fàcil', a saber, Joan Triadú i Joan Fuster, convenceren Joan Sales de l’excel·lència del manuscrit rodoredià. I és en aquest moment que s’enceta la genial correspondència de 'Cartes completes (1960-1983)' entre l’escriptora i l’editor del Club dels Novel·listes. La jugada sortí tan perfecta que Sales no s’ho pensà dues vegades a l’hora de signar contracte un curs més endavant amb Villalonga per 'Bearn'. El llibre mallorquí s’havia presentat en castellà al premi Nadal del 1955, amb què s’erigí 'El Jarama' de Rafael Sánchez Ferlosio; però 'Bearn o la sala de las muñecas' ni tan sols havia restat entre les finalistes.
Comenten que els altres tres grans guardons són el Documenta per a escriptors novells —tradicionalment, l’imprimia la prestigiosa Empúries a mitges amb la Llibreria Documenta, però darrerament ha passat a mans de L’Altra Editorial, i al llarg del temps se l’han emportat illencs com Melcior Comes i Pere Antoni Pons—, el Prudenci Bertrana de Girona —l’estampa 62, i ha estat per a mallorquins com Biel Mesquida i Maria Antònia Oliver, entre d’altres— i el Josep Pla de Destino, que sol anar a raure sovint a mans d’(escriptors)-jornalistes com ara Baltasar Porcel, Valentí Puig, Rafel Nadal, Lluís Foix i Antoni Bassas. Per ventura hi consideraríem també el Ramon Llull de Planeta, però si no és amb voluntat de mapar el territori, ningú hi compta ni l’Andròmina de 3i4 ni el nostre Ciutat de Palma. En un primer moment, a les acaballes del franquisme, a l’Andròmina només deixaven presentar-s’hi autors d’aquella terra, perquè es tractava de recuperar les lletres valencianes i, en conseqüència, els primers guardons foren per a Amadeu Fabregat, Joan F. Mira i Carmelina Sánchez-Cutillas.
M’he guardat prou de dir-vos la quantitat de doblers que aboquinen, perquè als autors no els preocupa tant això com la potència del segell que hi ha darrere. Per aquest motiu, quan el PP instituí els Ciutat de Palma bilingües, el prestigi d’un premi ja de segona decaigué un graó més. Tant se valgué que les esquerres el recuperassin aviat per al català, el mal ja estava fet. Maldament haguessin decidit multiplicar el dot per deu! El Ciutat de Palma el treia l’editorial mallorquina més històrica que hi havia, can Moll, però com que som el país que som, la prestigiosa Proa ajudava a distribuir-lo pel continent —amb les exitoses novel·les de Ferran Torrent, Columna i Bromera realitzen una operació semblant. Arran de l’ocurrència dels conservadors, Moll i Proa es desentengueren dels Ciutat de Palma, no els volgué ningú pus que l’Sloper de Román Piña, i després l’esquerra demanà al Gremi de Llibreters qui se’n volia cuidar i, per a les nostres editorials, allò paregué més una nosa que un servei.
Quan el Consell Insular decidí el 2005 endegar el premi Mallorca, el convertí en el més preuat de les lletres catalanes, fins que Planeta licità l’aposta i el 2007 el Ramon Llull li passà davant amb dos mils euros, el traslladà a Andorra per convocar-lo ensems amb el Govern d’aquell país i traduir-lo al castellà i francès. El guardó recauria aquell any en 'Tigres' del nostre Janer Manila.
La història més divertida de tot plegat la protagonitzà Sebastià Bennasar que, com que no n’havia guanyat un, ens obsequia 'Cartes que no lliguen' (Hiperdimensional, 2005), en què va assassinant un per un els membres d’un jurat dels Ciutat de Palma, entre d’altres. Com era de preveure, hi hagué certs popes del món literari que s’empiparen de la manera com els feia morir. A en Lleonard, en canvi, la idea de Bennasar de fer morir el seu arquetip a cops amb un incunable, intuïa que li plauria molt i en Lleonard em confirmà que sí, “com qualsevol altra cosa que estigui relacionada amb el món dels llibres”.
