OPINIÓ

Els nostres protestants

Ha fet un grapat d’anys curt. Cinc. O quatre. O sis. Era una Pasqua, crec. Finia l’hivern, imagino. En Pere, el meu estimat Pere, ens va proposar a una sèrie de persones que visitéssim un cementiri de Palma. Al barri de Gènova, si no vaig errat. Ens hi guià una arqueòloga amiga.

Tenia una aura màgica. Fascinat, recordo recórrer amb la mirada les làpides i els noms. La imaginació volava. Aquí el que semblava una comtessa hongaresa. Més enllà un aviador alemany. Uns llinatges francesos o occitans, segurament d’hugonot, cap a l’altra banda. Una filla de grangers boers de Sud-àfrica que havia anat a parar a l’Illa de la Calma. El pintor gai anglès del Terreno dels anys trenta. Gent que tenia, en comú, el fet de no ser, majoritàriament, catòlica. De ser estrangera. De ser diferent. De ser especial.

Ho lligo tot, ara que hem passat el dia que reservam culturalment als morts i que ha fet cinc segles de la publicació de les tesis, el 1517, del monjo agustí Martí Luter. “En el principi era la paraula” diu un dels seus axiomes més coneguts. Cinc-cents anys de la Reforma Protestant, idò, que es diu aviat. Una doctrina que, com la catòlica i com tantes altres, ha donat ombres i llums a les lluites emancipatòries del món. Dels prínceps alemanys enfrontats a Roma i als Habsburg fins a un pastor de nom Martin Niemöller, autor del sermó ‘Que hauria dit Jesucrist?’, el 1946, que comença dient “Quan els nazis vingueren a emportar-se els comunistes/ vaig guardar silenci/ perquè no era comunista”.
El protestantisme ha estat una tradició religiosa mai del tot aliena a casa nostra. Tanmateix, quan en plena Edat Moderna les idees del mateix Luter, de Calví o de Zwingli removien el sòl europeu, a les Balears i a les Pitiüses arribaven amb comptagotes. Una anècdota: a l’arxipèlag de 1536 a 1675 la Inquisició va processar 28 persones acusades de fer proselitisme del luteranisme. D’aquestes, només tres eren nadives –dos mallorquins i un menorquí–. La resta eren estrangeres. Persones de pas. Quan realment les conviccions protestants penetren, encara que sigui de forma lleu, a les societats illenques, és al segle XIX. Menorca, sota domini britànic durant vuitanta anys del segle anterior, serà una via d’entrada important. Encara que pels anglesos la qüestió religiosa mai fos, val a dir, una prioritat.

Si hi ha un fet que trobo rellevant és que l’església protestant que més arrela, però no només, a terres menorquines i mallorquines, és la metodista. M’agrada i em sembla singular perquè el metodisme és una escissió social o progressista –si els experts em permeten el terme i cap teòleg em mata– de l’anglicanisme. Un moviment renovador sorgit entre les masses obreres d’una Revolució Industrial incipient que malvivien a les zones suburbials, industrials o mineres, d’Anglaterra, Gal·les i Cornualla. Sorgit de la mà d’un tipus anomenat John Wesley i de litúrgia senzilla, esdevingué la branca protestant més comuna entre els grangers pobres, els esclaus i els obrers de l’Imperi Britànic de finals del XVIII. “Els illencs i els catalans són més metodistes i els valencians més baptistes” em deia no fa gaire, en una entrevista, sorneguerament, l’ intel·lectual –dels de veritat– Josep-Lluís Carod-Rovira, esdevingut estudiós del protestantisme al conjunt dels Països Catalans. No li mancava conya, a la cosa. En tots els sentits.

La vida de personatges nostrats que portaven llinatges com Tudurí –evangèlic, no metodista–, Eyora, Capó, Alou, Nebot i Sancho són fonamentals per entendre la tasca protestant a les Illes enmig d’un panorama difícil durant bona part del XIX i el XX. La historiadora Carme Capó n’ha fet llibres. Menorca, Palma i Capdepera foren, han estat, els nuclis amb més presència protestant. La vila gabellina, d’on procedien, encara que siguin, o no, figues d’un altre paner, una part de les Roges del Molinar, sempre m’ha resultat atractiva com a espai que, amb tots els números per ser terreny eixorc per al lliurepensament, esdevé un poble amb, encara que en siguin pocs, protestants i comunistes!

Els protestants illencs de diverses famílies –ja amb la darrera centúria i amb la globalització n’han arribat de molts llocs del món– han estat part de la història del nostre país. Han fet córrer l’aire, han ajudat a fer una societat més plural i més diversa, que sempre és una societat millor. Pensem-hi, ara que fa cinc segles del full clavat amb una estaca a la porta de l’església del Palau de Wittenberg.

Etiquetes