Treure'ns la mascareta per menjar un gelat

No és per menjar assegut perquè és una de les poques coses que socialment està ben vist que ens cruspim passejant

MARIA CUCURULL
MARIA CUCURULL filòloga. Coordinadora del butlletí de llengua InfoMigjorn

El desconfinament ja és una realitat, però no tot ha tornat a la normalitat de cop. Les cues per entrar als establiments s’han convertit en un fet quotidià perquè la distància de seguretat que cal mantenir ens condiciona molt. Sentia a la ràdio que els llocs amb més requesta són les geladeries (o gelateries). Si bé és veritat que solen ser locals petits amb poca cabuda, també hem de tenir en compte que les baixes temperatures i el deler de sortir a l’aire lliure segurament també hi tenen molt a veure.

Potser ara el gelat ha deixat de ser un producte estacional i en podem menjar a l’hivern o en qualsevol moment de l’any; però tot i així, en l’imaginari col·lectiu, menjar un gelat és com un premi, ja sigui perquè ingerim una quantitat extra de calories o bé perquè ho associem a moments bonics de la nostra infància. Per als que ens apassionen els gelats, aquesta paraula té una càrrega connotativa ben forta. En sentir-la, generem serotonina a dojo perquè s’activa la zona del plaer del nostre cervell i passa allò, passa que tenim un desig irremeiable de menjar-ne i passa que inevitablement ens venen records de quan érem nens.

Qui no recorda el cartell de gelats Frigo o Miko? Segur que sou dels que de petits heu engolit un Popeye llepant ben fort el bastonet, amb la il·lusió de trobar-hi imprès el premi que et donava dret a canviar el pal rosegat per un nou bloc de gel. Els estius de la nostra infància són plens de records de Frigo pies, Dràcules i Calipos. I els diumenges hi havia postres extraordinàries, tall de gelat amb galeta o bé Comtessa.

D’aquí a pocs dies ja podrem seure a les terrasses dels bars i fer un granissat o una orxata tot fent tertúlia amb els amics, sembla increïble però ens podrem sociabilitzar! Però el gelat no, no és per menjar assegut perquè és una de les poques coses que socialment està ben vist que ens cruspim passejant. A casa nostra no tenim mercats a l’estil de Candem Town per menjar arròs picant a peu dret, tampoc ens agrada engolir pinxos sense seure perquè no en tenim costum i la feina és aconseguir mossegar la llesca sense que caigui tota la teca que hi ha a sobre. Pel carrer tampoc tenim carrets ambulants d’hamburgueses i ‘hot dogs’, l’únic de l’estil que hi podem trobar és la castanyera a la tardor... Potser per això ens atrauen tant els gelats aquests dies, perquè és l’única excusa per treure’ns la mascareta i poder fer una cosa tan simple com és caminar lliurement gaudint del sol i delitar-nos assaborint una terrina, un cornet o qualsevol gelat de pal.