OPINIÓ

12 d’octubre: la ‘Leyenda Negra’ i l’autoajuda

El país no s’aguanta. I és igual si com a ‘país’ vos identificau amb qualsevol de les nacions de l’Estat, o si ho feu amb l’Espanya inexistent que es pretén celebrar el proper 12 d’octubre. La crisi de Thomas Cook és només l’anunci d’una recessió que és a les portes d’Europa, i que no augura res de bo, especialment per als països del sud del vell continent. L’informe FOESSA presentat ahir per Càritas indica que hi ha més gent en exclusió ara que en els anys de la crisi anterior, que ha servit per empobrir encara més la majoria.

I, amb tot, l’Estat fa mesos que té un govern en funcions, incapaç de governar més enllà d’aprovar injustificables increments de la despesa militar, o d’anunciar també injustificables imposicions del 155. De dir que els de l’Open Arms han de demanar "permís per rescatar gent", o de defensar els guàrdies civils que assassinaren alegrement 15 migrants llançant-los pots de fum i pilotes de goma mentre s’ofegaven al Tarajal.

Però l’Estat (no confondre amb el govern) no és en funcions, i no s’atura: hi ha eleccions el 10 de novembre perquè els poders més enquistats de l’Estat i les oligarquies no han volgut un govern d’esquerres, i el PSOE s’ha assumit, en contra dels seus propis votants, com un dels puntals del sistema. Una decisió que ha fet situar els nivells de descrèdit de la política entre la ciutadania a nivells previs al 15-M, i en un context així unes eleccions les carrega el diable i la munició la posa el feixisme.

A Catalunya les coses no estan millor, amb un ‘procés’ encallat perquè l’independentisme no té un interlocutor amb qui dialogar o negociar (un referèndum o el que sigui), i amb un Estat disposat a fer servir la força per imposar-se, cosa que probablement tornarà a fer en els propers dies si la societat catalana protesta (que ho farà) davant la ignominiosa sentència del Suprem que s’albira, contra els polítics i activistes catalans empresonats.

I alerta, que s’acosta el 12 d’octubre. I com que l’Estat i els hereus del franquisme que el manegen des de la medul·la no són en funcions, es fa coincidir tot alhora: la sentència del Procés, l’enviament de més d’un milenar de policies a Catalunya o la criminalització de l’independentisme per crear un estat d’opinió encara més contrari a tot el que vengui dels catalans i catalanes, acompanyada d’un servilisme mediàtic que fa feredat. I perquè no se digui, s’exhumarà Franco, mentre altres jutges aturen l’exhumació de les fosses del franquisme, o les han d’obrir per l’actuació de la justícia argentina, com va passar amb la del pare d’Ascensión Mendieta.

En aquest context, no és casual que de la mà, entre d’altres, de la FAES de José Maria Aznar però també de personatges com Pérez-Reverte, hagi reviscolat la historiografia al voltant de l’anomenada ‘Leyenda Negra’, des del llibre ‘Imperiofobia y leyenda negra’, de Maria Elvira Roca Barea, fins a l’‘España, una historia global’, de Luís Francisco Martínez Montes, promoguda pel Ministeri d’Exteriors de Josep Borrell i el seu instrument de propaganda España Global, liderat per l’ex d’UPyD Irene Lozano. En aquest darrer, a més de voler filar una història ‘nacional’ espanyola inexistent des dels primers segles d’aquesta era, tal com feien els manuals escolars del franquisme, fins i tot s’arriba a dir que la d’Espanya és la primera història global del món, i que el món sap que és rodó gràcies a l’Espanya de Magallanes (...).

Qui no es consola és perquè no vol, i és obvi que les potències que competien amb l’imperi espanyol a l’època moderna, com els britànics, francesos, holandesos o italians no devien parlar bé dels ibèrics... i viceversa. Però arribar a afirmar, entre altres perles, que Bartolomé de las Casas, amb la seva mirada humana cap als indígenes a la crònica sobre la destrucció de les Índies, treballava per als anglesos, és, a més de mancat de rigor historiogràfic, un punt ‘cutre’.

I és que la funció de la revifada ‘Llegenda Negra’ és per als defensors de la unitat de la pàtria i la raça com els llibres d’autoajuda. En aquest cas, un beuratge a camí entre l’’A por ellos’ i el ‘Tú puedes, tú vales’. Uns llibres d’autoajuda que també han proliferat en aquests anys d’incertesa vital, i que tendeixen a evitar el context social i el diàleg i el conflicte que són els canals de la interacció social que ens fa sentir vius. Per això la gent que estima la vida i els altres i se sent part d’alguna cosa no ha de menester llibres d’autoajuda, una metàfora que ben bé hauria de servir per als qui tornen a celebrar el 12 d’octubre amb fortes dosis d’autoengany sobre el que hem estat i som.

Més que res, perquè, com deia Paulo Freire, el món no és: el món està essent. I cada dia, amb els nostres actes, feim història. O llegenda, si voleu.