Quan era petita i agafava un avió, al final de cada trajecte els passatgers aplaudíem la traça del pilot. Era una altra època. Viatjàvem menys sovint i les companyies tractaven els passatgers de manera considerada, com si fóssim els seus convidats a punt de viure una experiència. La família seia plegada, podíem dur líquids a les bosses i bosses dins l’avió. Després de mitja hora de vol, ens convidaven a un beure i unes olives. Fou l’any 1987 quan la companyia American Airlines deixà de posar una oliva a les ensalades que servia en els seus vols. Una oliva per ensalada. Aquest enginy es traduí en un estalvi anual de 40.000 dòlars per avió i en el principi del final. Fou el primer Ryanair que ens feien les companyies aèries. Des de llavors hem perdut privilegis, atencions, drets i fins i tot la dignitat. Ja no se serveixen begudes gratuïtes dins els avions. Ara som bestiar que paga per elegir seient, per dur una maleta a la bodega, per dur una maleta a bord, per tenir prioritat per embarcar i fins i tot, en ocasions, per poder seure amb la família. És gairebé tan absurd com la mesura de no poder dur una botella d’aigua a la bossa si no l’has comprada en el Duty Free de pas obligatori a Son Sant Joan. I ni amb tots aquests sacrificis hem pogut sostenir una quota de mercat diversificada; ha quedat tot per a les maleïdes low cost que ens malmenen constantment. I, és clar, un té ganes de queixar-se i dir el nom del porc des de l’hostessa fins al personal de terra, que aguanten estoicament les esbroncades d’un passatger rere un altre per un miserable sou que no deu arribar a mileurista. I mentrestant, entre tots,pagam el palauet al president de Ryanair, Michael O’Leary, al centre antic de Palma.
