OPINIÓ

L'ombra allargada de Schleswig-Holstein

A Alemanya, el nom d'Alexander 'Aschu' Schubart ha quedat associat al torcebraç que el vigorós moviment ecologista va protagonitzar a la primeria de la dècada dels vuitanta amb el govern regional de Hessen. El context, la contestació popular a la construcció d'una nova pista d'aterratge a l'aeroport de Frankfurt am Main, que amenaçava amb destruir una extensa superfície boscosa d'alt valor paisatgístic. En el punt àlgid del conflicte, Schubart, erigit en capdavanter del moviment opositor, va llançar un ultimàtum públic a l'executiu del Land perquè convocàs una consulta vinculant sobre el projecte i, fins a la seva celebració, acordàs una paralització immediata dels treballs de deforestació dels terrenys afectats i el replegament dels efectius policíacs que els custodiaven. Altrament, si en vint-i-quatre hores no es complien les condicions exigides, ocuparien les instal·lacions aeroportuàries, com efectivament va acabar passant. El resultat: nou hores i mitja de bloqueig dels accessos a l'aeròdrom per part de milers d'activistes i enfrontaments violents amb les forces d'ordre públic que pretenien evacuar-los.

Schubart va ser condemnat en primera instància per un delicte de coaccions als òrgans constitucionals en grau de temptativa (paràgraf 105 del codi penal alemany): "Aquell que antijurídicament coaccioni amb violència o mitjançant l'amenaça de violència el govern (...) de la Federació o d'un Land a no exercir les seves funcions o a fer-ho en un sentit determinat". Però en una sentència de 23 de novembre de 1983 el Tribunal Suprem Federal va anul·lar aquesta condemna (sí que hi va apreciar desordres públics) per considerar que no hi havia concorregut la violència requerida en aquesta classe de delicte, únicament constatable "quan el nivell de pressió assoleix un grau tal que un govern (...) es pot veure obligat a capitular davant de les exigències dels violents per a evitar perjudicis greus per a la comunitat o per a ciutadans individuals".

Doncs bé, aquesta doctrina va ser determinant perquè el Tribunal Superior Regional de Schleswig-Holstein rebutjàs l'extradició de Puigdemont arran de l'ordre europea de detenció i lliurament emesa per l'instructor de la Causa Especial 20907/2017 del Tribunal Suprem espanyol. I per què es va recórrer al Cas Schubart, un precedent del delicte de coaccions als òrgans constitucionals, i no a l'alta traïció contra la Federació ('Hochverrat gegen den Bund', del paràgraf 81), que realment seria l'equivalent alemany al delicte de rebel·lió de l'art. 472 del Codi Penal espanyol?

Qualsevol jurista alemany, en sentir parlar d'alta traïció, pensa tot d'una en el procés contra Hitler pel 'Putsch' de la Bürgerbräukeller de Munic de novembre de 1923. Potser als més interessats en les vicissituds historicopolítiques del país els venguin així mateix al cap els processos, durant els mateixos anys de Weimar, contra els espartaquistes per l'Aixecament de Gener o, una mica més a prop en el temps, els de la dècada dels cinquanta contra militants del Partit Comunista d'Alemanya (KPD) –que poc després contribuirien a la seva il·legalització. Poca cosa més. Paraules majors, en tot cas. Per aquest raó, en absència de referents més propers, i en considerar-se unànimement que la violència o amenaça de violència pròpia del delicte d'alta traïció contra la Federació és la mateixa que l'exigida en el de coacció als òrgans constitucionals, la jurisprudència recaiguda sobre aquesta darrera infracció esdevé fonamental.

I és que la rebel·lió constitueix un delicte dels anomenats de consumació anticipada, perquè no és necessari que s’hagi arribat a assolir el resultat a què tendeix la conducta per entendre’l realitzat (funciona estructuralment com una temptativa de delicte, per dir-ho ràpid). En altres paraules, en el cas que ens ocupa no cal que es produeixi finalment la secessió d'una part del territori a què fa referència l’article 472.5 del Codi Penal, sinó que n’hi ha prou que es constati la presència d’un alçament violent i públic encaminat a fer-la possible (alçar-se ‘per a’). Ara bé, el que sí que resulta imprescindible és que aquesta conducta es presenti com a idònia per aconseguir tal finalitat, perquè si es tractàs d’uns fets que no tenen transcendència objectiva per a posar efectivament en perill l’ordre constitucional vigent, ens trobaríem davant d'una actuació innòcua i, per tant, penalment irrellevant. Salvant les distàncies, valgui la comparació: si intent matar algú d’un tir d’escopeta i fall, seré castigat com a autor d’una temptativa d’homicidi; si intent matar algú, en canvi, clavant agulles en una pepa, no hauré comès res punible per molt que el propòsit que perseguia –la mort de la víctima– sigui idèntic en tots dos casos. És bo d'entendre: amb el vodú no es pot matar. Doncs bé, en el delicte de rebel·lió és indispensable que l’alçament violent, tot i que finalment s’haurà revelat infructuós, s'hagi mostrat ‘a priori’ mínimament apte per a desembocar en la constitució d'un nou estat independent.

Aquestes són les coordenades que expliquen el sentit de la interlocutòria de 5 d'abril de 2018 que ha permès Puigdemont continuar en llibertat fins al dia d'avui. El tribunal amb seu a la petita ciutat de Schleswig va concloure que els actes violents que haurien tengut lloc a Catalunya els mesos de setembre i octubre de l'any anterior no eren constitutius d'un delicte d'alta traïció (rebel·lió), atès que "per la seva naturalesa, abast i efectes (...) no haurien estat aptes —com posa de manifest el curs ulterior dels esdeveniments— per sotmetre el govern (espanyol) a una tal pressió que s'hauria vist obligat a capitular".

I aquesta és també la millor (no l'única) carta de què disposen les defenses dels acusats en el 'judici al procés': posar en evidència que no hi va haver violència finalísticament orientada a la independència o, en cas que el tribunal consideri provat que n'hi va haver, aquesta no era suficient per a assolir el resultat anhelat. Bona mostra de la dita inidoneïtat és que ni tan sols va caldre la declaració de l'estat de setge ni el recurs consegüent a les forces armades per a sufocar la suposada insurrecció. Caldrà estar-hi atent. Schleswig-Holstein, encara.