OPINIÓ

Ser pobre mata

El problema de la pobresa no és un problema sols d’oportunitats i justícia social, sinó també de salut pública. Ho demostra l’informe d’Intermón Oxfam en què l’ONG denunciava que a Barcelona un ric pot arribar a viure 11 anys més que un pobre (set anys, en el cas de Madrid). Per molt que altres estudis assenyalin una incidència menor de la pobresa en l’esperança de vida, el que és clar és que, en general i a tot el món, inclosos els països occidentals, ser pobre mata.

I hi intervenen molts factors: de la contaminació a l’alimentació, la salut mental...

El més terrible de tot, però, és que la mobilitat social ha desaparegut quasi per complet. Si has nascut en una família pobra més val que siguis un bon futbolista (un de cada quants trilions?) o et toqui la loteria, perquè per molt que t’esforcis és molt poc probable que milloris ostensiblement les teves condicions de vida (per la via legal, és clar).

El teu sou no depèn ja del teu talent o el teu esforç, depèn de qui són els teus pares i en quin barri has nascut. No hi ha millor manera de garantir-te un futur de riquesa que un passat de riquesa. És a dir, si ets ric és bastant poc probable que ho deixis de ser (ni tu ni els teus fills, de fet). La riquesa tendeix a perpetuar-se amb la mateixa tossudesa que la pobresa, però mola més. La idea aquella de la igualtat d'oportunitats (és a dir, que hagis nascut on hagis nascut o siguin rics o pobres els teus pares, el teu futur depèn del teu esforç i el teu talent) ha saltat pels aires i no sabem si la podrem reconstruir mai més.

I això és així fins i tot en entorns com Silicon Valley, un cant al relluent i totpoderós poder creatiu del talent, on basta gratar un poc tots aquells preciosos mites de les empreses ara requetebilionàries nascudes en algun modest garatge per veure que cap d'aquells visionaris venia precisament de viure al carrer i que sovint hi havia uns pares acomodats que pagaven el lloguer d'aquelles primeres quatre parets.

En les carreres creatives això és encara més radical. Si ets pintor més val que siguis de família bona –i així i tot et tocarà malviure–, perquè et puc assegurar que costa ser genuí i imaginatiu després de 14 hores de repartir pizzes amb moto. Però la regla és general.

Fins i tot a l’esport, no ens enganem: criar un campió no és barat i cada cop l'èxit no depèn tant del teu potencial sinó de fins a quin punt algú està disposat a mantenir-te i ajudar-te.

Sí, clar, hi ha beques, fundacions, programes estatals, ONG…, però, i si enlloc d'anar curant els casos d'un en un, prenem consciència de fins a quin punt aquesta injustícia és sistèmica i té una incidència real i palpable en la nostra vida i, sobretot, en la vida de la generacions que vendran? En resum, menys beneficència i més consciència de classe.

De vegades, m'agrada imaginar que el següent Messi ha hagut de deixar el futbol i ara està fent de reposador en algun supermercat perquè els sous a casa no eren suficients, o que el pròxim geni de la literatura mundial ha hagut d'abandonar la gran novel·la del segle XXI perquè ha de fer dues feines per arribar a final de mes, i després a qui li queda gens d'esma? O que el geni de la medicina que podria haver descobert la cura per a la malaltia X està fent de mecànic perquè els seus pares no li podien pagar la universitat.

Perquè aquesta és l’altra tragèdia: estam tudant generacions de gent formidable, tones de talent, idees, gols, llibres, descobriments... Per sort, els sacrificam prest, escurçant el seu patiment. Almanco això sí que ho fa bé, el sistema.