OPINIÓ

Fer país i no una païssa

Hi ha una expressió que al seu moment va fer més o manco fortuna al nostre imaginari col·lectiu. Al del mallorquinisme, però també al del catalanisme i entenc que al valencianisme. Fer país. Fer país ens porta la idea un poc gastada, pujolista o psuquera que hi ha persones que amb el seu esforç i el seu voluntarisme empenyen, ajuden a avançar la col·lectivitat. Dones i homes que amb la seva determinació individual o ajuntant-se amb altres iguals aconsegueixen que la roda giri en la direcció del progrés i les conquestes socials i democràtiques. Després, ja ho sabem, hi ha moltes perspectives des d’on mirar, i allò que per alguns podria ser ‘fer país’ per altres és afavorir tan sols unes determinades polítiques al servei de la classe X o el sector Y. Tanmateix, quan es viu en un país petit i fotut, històricamnet delmat, com la nostra màtria insular, crec que arribar a un acord de què significa ‘fer país’ no és excessivament difícil.

Fer país és defensar els interessos de les classes populars –no deixem que la postmodernitat ens manllevi el nom de les coses!– de les Balears i les Pitiüses.Fer país és tenir clar que la pressió humana creixent un 45% més en un territori com el nostre en vint anys és de bojos.I actuar en conseqüència. Fer país és no ser cobdiciós i comprendre que Mallorca, Menorca, Formentera i Eivissa tenen límits. Que s’ha de ser rigorós i que hem de pensar molt bé com reinvertim el model finit en un model nou i millor. Fer país és actuar com actuen Vicenç Vidal, conseller de Medi Ambient, i Sebastià Sansó, director general d’Educació Ambiental i Residus, impulsant amb el seu equip una llei que fa mal als poders que ens han fet mal i de la qual s’haurà de parlar més. Defensar el comerç i la indústria –que no ha de ser turística per se!– d’aquí. Procurar que els nostres pagesos, els nostres tècnics qualificats, els nostres dependents, els nostres treballadors sanitaris, els nostres estudiants, els nostres funcionaris, els nostres empresaris o els nostres professors tenguin una qualitat de vida més plena, farcida de drets i de projectes realitzables i realitzats. Erradicar les precarietats. Fer país hauria de voler dir ser capaços d’imaginar-ne un sense exclosos, on caure, on enfonsar-se fos quasi impossible –200.000 pobres, segons la Xarxa per la Inclusió Social!–. Fer país és el que fa molta gent anònima sense demanar res a canvi. Si feim país, l’avenç nacional i l’avenç social toquen anar lligats.Fer país és fer cultura com la fan cracks com els quatre dramaturgs Joan Fullana, Vicka Duran, Aina de Cos i Sebastià Portell, que disputaren el IV Torneig de Dramatúrgia de les Illes aquestes passades setmanes i que hauria volgut gaudir. Fer país és posar en marxa el Febrer Negre”a Palma, ja, amb nova edició, amb la cura de Glòria Forteza-Rey i Francesc Sanchis. Fer país és no oblidar els que fan país a països llunyans del nostre però que, amb les seves mans, la seva eima per seguir, són talment un ‘Nosaltres’ més preciós que mai. Fan país els qui defensen, aquests dies, el cantó kurd d’Afrin, a Rojava, a la Federació Democràtica del Nord de Síria. Fer país és combinar imaginació, gosadia, ganes i seny. Fa país qui estima la nostra manera de fer i d’existir, que té tantes formes com persones viuen a casa nostra. Fer país és veure el farmacèutic pobler Toni Torrens passejant, satisfet per la tasca ben feta, enmig de la Gràcia encesa de música, gloses i foc.

Hi ha qui se n’ha omplit molt la boca , de ‘fer país’. Ben cert. Hi ha qui n’ha fet més, qui n’ha fet manco. Per a tots els gustos. Però del que estic segur és que, contra el que alguns menfotistes o derrotistes pensen o m’atreviria a afirmar que secretament desitgen, hi ha molta gent fent feina, disposada a fer feina, preparant-se o començant a executar-la, des de diferents racons, perquè sortim dels atzucacs en què ens hem trobat i perquè no caiguem en antics pous de misèria on pretèritament vàrem caure. La lectora o el lector saben que la memòria és una de les meves curolles. A vegades no cal que sigui molt llarga, la memòria. Basta que sigui curta i clara. No oblidem que hi ha talent a cabassos, que hi ha ganes a rompre. Hi ha joves i grans potentíssims. Que no ens derroti el desànim. Ni la mala fe. Ni les enveges d’un tipus d’illenc que amb la seva actitud només ha fet que impedir que avencéssim. Ni les 'locures' d’alguns falsos capitans que només volen ser capitans. Ens en sortirem.

Etiquetes