A les palpentes, el més probable és que ensopeguem

Com qualsevol gran orquestració d'Estat, les detencions es van dur a terme en un moment de tensió política que amenaçava en explotar només d’arribar la sentència del procés

Els mitjans de comunicació sempre han tingut la gran responsabilitat de dirigir l'opinió pública. Dic dirigir sense pretendre ser pedant. Ni mafiós. Res m'agradaria més que qualsevol societat fos prou madura per posar en dubte qualsevol informació que es publiqui. Però aquesta no és la realitat. El que acaba passant és que a partir de les informacions que llancen a –mala– consciència les grans capçaleres, les riuades d'opinions no es fan esperar.

Això provoca linxaments personalitzats, alabances santificades o simplement malestar generalitzat en alguns dels temes que toquen. Que els interessos dels grans grups econòmics marquen les decisions editorials és de sobres sabut. Que el periodisme fa temps que està, no només en dubte, sinó tocat de mort, és obvi. Malgrat haver-hi, com sempre, grans i bons exemples de com s'ha de fer la feina, malauradament la gran massa de periodistes a sou d’aquests interessos són els que publiquen diàriament. Un altre dia entrarem en el motiu pel qual s’han d’acceptar certes feines en certs llocs de treball.

Aquests són els que fa una mica més de tres mesos van condemnar com a terroristes als CDR detinguts. Com qualsevol gran orquestració d'Estat, les detencions es van dur a terme en un moment de tensió política que amenaçava en explotar només d’arribar la sentència del procés. La millor manera d'espantar –almenys fins avui– són les detencions. I si es pot acusar de terrorisme millor, mira, que el sac és gros i els lectors anem a les palpentes buscant qualsevol història on agafar-nos. Dies abans que sortís l‘esperada sentència es va marcar el llindar de resposta estatal. Qui avisa no és traïdor, volien dir. Dit i fet.

Arran de les detencions, i altres factors, les protestes al carrer no van fer figa. Els independentistes van demostrar múscul mentre a cada jornada de manifestacions hi havia més detencions. Van semblar molts dies d'un estat d'alerta que feia molt que no es veia a Catalunya. Però amb el temps segurament ja sembla que va ser, fins i tot, massa poc. La distància permet analitzar amb calma, i ni van ser tan greus les protestes, ni es va estar a punt d’aconseguir res. La repressió i les detencions, però sí que van ser desproporcionades, però això ja ho sabíem. Res nou.

Després de tots aquests mesos, i havent passat una campanya mediàtica que acusava aquells primers detinguts de tenir substàncies precursores d'explosius o de voler-se atrinxerar al Parlament de Catalunya, ja són tots lliures. Han calgut desenes de milers d'euros de fiances, la feinada incansable dels grups de suport comandants pels advocats d'Alerta Solidària i un pacte de govern espanyol. Els alliberaments van anar succeint a compta-gotes. Ara un. Ara s'aproximen posicions entre ERC i PSOE. Ara un altre, mentre ningú recorda de les portades publicades aquells dies. Ara un de més, però ningú explicarà l'aïllament sofert a presó ni la vulneració de drets patides. I fins aquesta setmana passada, que amb l'arribada d'una certa tranquil·litat a la Moncloa socialista, ja no cal desviar el focus d'atenció.

La responsabilitat periodística és no explicar el que creus que és. Ni el que t'agradaria que fos. Responsabilitat és explicar només el que saps, sense suposar res ni creure't cap versió interessada. Almenys no fer-ho sense contrastar. Jo, aquí, puc dir bajanades, però sempre en seré l'únic responsable. En canvi, una capçalera, mitjançant la portada, no hauria –remarcat el condicional– de fer-ho mai. No espero que cap d'aquells diaris que van assumir el sumari de l'operació com a veritat absoluta rectifiqui en portada. De fet no crec que ho facin ni en cap pàgina interior. Només somio que al pròxim atac col·lectiu, cap a qui sigui, els lectors donin el benefici del dubte.

Acusar de terrorisme no es pot fer a la lleugera. Darrere dels acusats hi ha famílies, fills i filles. Negocis. A misses dites tot és més fàcil, però no exclou poder fer anàlisi mediàtic del seguiment de les detencions i engarjolament dels CDR. Recupereu, llegiu i us posareu les mans al cap. La de bajanades que van arribar a dir per justificar el muntatge policial –no volem ni pensar que sigui estatal–. Al final tot ha acabat caient pel seu propi pes. Però el que han aguantat les esquenes dels detinguts no els ho tornarà mai ningú. I atents, perquè el dia que s'han acabat d'alliberar els del 23 de setembre, se n'han citat molts més pels fets ocorreguts a l'AP-7 l'11 de novembre. La repressió no s'atura, però sí que ho pot fer la nostra manera de llegir els mitjans.