OPINIÓ
Opinió 25/06/2016

Un ‘panodrama’ de confortable victimisme

2 min

Ser víctima és una circumstància; acomodar-se en el victimisme, una actitud. Vivim envoltats de persones que en un moment de la seva vida han patit un terrabastall econòmic, una tragèdia personal o una injustícia. Les exemplars, i s’ho paga tenir-les al costat, han fet del cop una dolorosa experiència i se’n surten, entre molts motius, amb l’esperança d’ajudar els altres amb el que han après. D’altres, víctimes del mateix o ni això, es conforten en el victimisme, magnifiquen el cop (real o suposat) i vessen el seu fracàs talment fos un greuge dels altres. Tots en coneixem. Des de l’alumne que escampa la seva inoperància entre els companys que no el segueixen i els mestres que el persegueixen, fins a l’adult que no assoleix cap meta perquè és massa bo i el món li gira en contra. Víctimes ho som tots en un moment o altre, però el victimisme és l’excusa, l’argumentari per no assumir les pròpies limitacions. I aquesta penosa actitud també ocupa una part del ‘panodrama’ (excel·lent neologisme, que s’hauria d’incorporar ràpidament als diccionaris com a sinònim de la realitat actual) espanyol. Glapeixen un ministre d’Interior utilitzant els recursos de l’estat per a la contesa política, i les víctimes són ell i el seu còmplice. I aquells que comparteixen militància amb ell (o ells, pel que sembla), lluny d’exigir la veritat, conforten el seu fracàs en el victimisme del confabulador. Quanta misèria humana. Un país l’alcen els que s’aixequen després de caure al terra, al fang fins i tot, no els que s’hi rebolquen com guarans dins la soll. Però els mediocres, els frustrats i els ganduls s’estimen més cercar culpes fora, perquè sempre són dels altres. I n’hi ha molts, massa.

stats