El paquet

No sé fer paquets. En teoria, sí. En la pràctica no. Em feu embolicar un paquet amb paper regal i violentaré els principis de la geometria euclidiana fins a extrems insuportables. Quedaran estrafets, arrugats, asimètrics, definitivament lletjos i esguerrats. És així, i hom ha d’aprendre a conviure amb les seves limitacions. És igual que hi hagi vídeos a Youtube on una japonesa t’ensenya a embolicar el que sigui en només deu segons. M’és del tot impossible.

Per això l’altre dia vaig quedar embadalit contemplant com embolicava paquets una treballadora d’uns coneguts grans magatzems de la capital (mireu quin eufemisme faig servir per no haver de dir Pyrénées!). La noia feia la seva feina amb bon humor, implicació i una enorme simpatia. No es posava nerviosa davant de la cua, ni aquesta pressió feia que baixés la guàrdia: els seus paquets eren primoroses obres de papiroflèxia, construïdes amb precisió i sostenibilitat, utilitzant només el paper imprescindible, amb llacets a joc. Mentrestant, donava conversa al Pare Noel que tenia plantat al costat i també a la clientela, que esperava estoica el seu torn, conscients del privilegi.

En un món ple de malcarats, d’antipàtics, de furros, de resignats, de gent que es pensa que hauria d’estar en un altre lloc, l’exemple de la noia dels paquets ens feia pensar. Una illa d’amabilitat en un oceà d’indiferència. Si tothom fes com ella, segurament aniríem millor. En fi. Bones festes.