OPINIÓ
Opinió 16/06/2018

Una parada de Cs a la plaça de París

i
Antoni Trobat
3 min
Una parada de Cs a la plaça de París

Dissabte al matí. Palma. Barri de s’Escorxador-Camp Redó. Vas cap al centre i vols agafar una via ràpida. Podria ser 31 de Desembre però optes pel carrer Blanquerna. Travesses la plaça de París i, allà, te’ls trobes. Una paradeta taronja amb el logo gran del partit d’Albert Rivera, Inés Arrimadas i Xavier Pericay. Vuit o deu individus. Tots homes. Tots de mitjana edat. Tots amb vestits semblants. El cos se’t posa malament, en passar-hi a prop. Els imagines vuitanta anys enrere. I, francament, és pitjor. Acceleres. Topes amb una parella de nous illencs amb la seva filla menuda, que per ventura té tres anys. Porta un globus carabassa amb les sigles. La C i la S. Penses on pot acabar aquesta família si un dia els amables senyors que han regalat el globus carabassa a la nina governen a Espanya o a les Balears. És per passar pena de veritat. Segueixes fins tenir-los lluny. Però durant molts metres encara trobes gent i infants amb els globus regalats dels nassos. Saps que és de bo de fer, entretenir el personal! Al creuament entre Sant Miquel i els Oms també hi ha una parada política. Amiga, aquesta. Democràtica. La de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca. Tot groc. I un ‘Madrid ens roba’ ben gran. Jo, que sempre he estat independentista, ho enfocaria diferent, sincerament. Ells sabran. També són tot homes. Semblants. Després continuo i la ciutat agafa un altre to. Queden lluny, els neofalangistes. Fa sol i la capital de Mallorca està lluent. Maca. Malgrat la turistada.

Ciutadans és el problema que no hem sabut afrontar. Potser per manca d’anàlisi. Aquest dissabte, que els he vist a la meva barriada palmesana de tota la vida, no m’he estat de pensar-hi. Què porta Ciutadans a emergir amb tant força? Són el “Podemos de derechas” que reclamava el banquer botifler Josep Oliu. D’acord. L’antropòleg Manuel Delgado, massa citat i que darrerament trob que desvarieja una mica, la va encertar plenament en definir-los com “el partit de l’odi” no fa gaire en una tertúlia política de TV3. Són, efectivament, una formació que basa tot el seu discurs en la negativitat i en la fòbia. Però això només són descripcions més o manco de consens d’un problema que ha vingut per quedar.

Tot i que és força evident que el Partit Popular no té res a veure amb mi, si alguna cosa he de reconèixer al projecte aglutinador de la dreta espanyola és que, a la pràctica i a la teoria, ha estat això: un autèntic front dels conservadors. Això té algunes característiques positives. Al si del PP hi han conviscut ànimes que no eren ben bé l’extrema dreta o la dreta extrema –no cal entrar en el matís– postfranquista que s’ha acabat imposant sovint. Hi ha hagut, hi ha, encara, amplis sectors catòlics, democratacristians –encara que no s’autoanomenassin així– amb una visió de com ha de ser el món més o menys humana. Que no humanista en el sentit que jo entenc per humanisme. No parl de l’Opus o de altres sectes extremistes sinó de catòlics liberalconservadors en un sentit ampli. El PP té molt d’això. També no pot entendre’s la dreta espanyola contemporània de després de Franco, per molt ferotge que hagi estat, sense el món dels regionalismes – determinants a les Balears, a Navarra, a Astúries, a Galícia.... Encara que hi puguem discrepar, els catòlics o els regionalistes del PP han contribuït, sense saber-ho, segurament, a polítiques globals més suaus. En canvi, Ciutadans és tota una altra cosa. Ciutadans també és un front, però no de conservadors socials i polítics. És un front dels pitjors perfils de la societat. Ressentits, arribistes, individus plens de fòbies i, aquesta és la clau, sense valors.

Tots els que hem fet des d’EGB i BUP i COU fins a ESO i Batxillerat –la gent que ara té de quaranta anys i busques per avall–, hem anat a classe amb personatges com Albert Rivera. Els coneixem. Sabem de la seva manca de moral i ètica. Sabem com es mouen. Sabem que són aquest producte de ‘nin d’urbanització’, 'pijo' de Dret o ADE i el pitjor de les classes mitjanes i populars vengudes a manco –o a més, depenent dels casos. Com deia algú, no sé si són feixistes, però, davant el dubte, i amb els precedents històrics que tenim, no escatimaré l’adjectiu. No fos cosa que un dia sigui massa tard.

stats