OPINIÓ

Ser pare avui

La primera paternitat és una fase estranya de la vida. Sí, suposa un canvi radical en molts aspectes, però la meva impressió és que la gent tendeix a exagerar o bé els aspectes bons o bé els dolents, quan en realitat la paternitat és tot això i més alhora tot el temps. Tenir un fill és esgotador i a estones frustrant, però almanco en el meu cas, mai hauria imaginat que es podia estimar algú tant i que poguessis sentir tanta por, felicitat i cansament a la vegada.

En tot cas, una de les coses que més m'han sorprès de la paternitat és que, fins i tot en entorns teòricament progressistes on la igualtat entre dones i homes es dona com un fet indiscutible, la maternitat marca una frontera ben definida en què aquestes suposades conviccions salten pels aires i de sobte es posen en marxa tots el mecanismes de la pressió social, sovint provinents dels llocs més insospitats, com si, sent dona, et fos permès fer el pendó tant com volguessis fins a cert moment vital, que aquí som molt tolerants, però, eh, tu, que ara ets mare i això de ser lliure se t'ha acabat.

A més, almanco en el meu entorn, la majoria de dones són mares per primer cop entre ben entrats els 30 i els 40 anys, que és precisament quan la teva carrera professional, en molts casos, comença a consolidar-se. Si és així, és probable que sigui perquè no has tengut fills abans i per allà s'acosten els 40 que, parlant de fronteres invisibles, venen carregats de la seva pròpia pressió, social i biològica: si vols ser mare és ara o mai.

I un cop la criatura és aquí, comences a percebre petits detalls que delaten com encara ens queda bastant per fer i alguns dels tics dels moviments ‘new age’, suposadament alternatius, no fan més que desfer un camí que ens ha costat anys recórrer: de vegades sospit que tota aquesta concepció esotèrica de la maternitat com a viatge místic i transcendental va ser idea d'algun homenot amb bigot.

No dic que no hagis de donar el pit al teu fill (si vols) o hagis de dormir amb ell fins que tengui 8 anys (si vols), o que no puguis deixar la teva feina i dedicar-te en cos i ànima a criar-lo (si vols), però també pens que totes aquestes coses les ha de decidir cadascú sota el seu criteri i que no per donar biberons estàs assassinant el teu fill (si fos tan determinant com algunes persones suggereixen, hauries de poder sortir al carrer i distingir qui ha estat un infant de pit i qui no a simple vista) o que no té per què ser per força la mare qui aparqui temporalment la seva carrera professional, i no per això el món li ha de fer sentir que està abandonant el seu fill.

Perquè encara esperam coses diferents dels pares i de les mares.

A mi no és que me molesti que em diguin que som un pare genial. M'encanta que em tirin floretes (us don permís per fer-ho en qualsevol moment, no us talleu), però no puc evitar sentir-me incòmode quan, en el fons, sé que no me les meresc, perquè ningú no li diu a la meva dona que és una mare increïble per estar amb el nin, ni per fer-li el sopar, dur-lo al metge, banyar-lo o dormir-lo, perquè és allò normal, el que se suposa que han de fer les mares perquè sí, perquè l'han parit i són dones. A mi ningú em diu que tenc sort de tenir la meva dona perquè es fa càrrec del nin i jo puc anar a fer feina. A la meva dona sí que li ho diuen. I, clar, al meu ego li encanta, però sé que no és just, perquè no crec que sigui un pare genial, només som pare (esper que tirant a decent, però això encara s’ha de demostrar).

En realitat, en els 17 mesos que duc en el càrrec, si he après una cosa és que això de tenir un fill és un desequilibri constant, un desajust perpetu, una batalla diària per conciliar allò personal, allò laboral i allò familiar, primer individualment i després amb la teva parella. Per anar bé, el resultat d'aquesta batalla hauria de ser l'empat, però això és tan complicat com fer-se les patilles: sempre n'hi ha una de més curta. De fet, per la meva experiència diria que no és estrany que tots dos pares sentin que ho fan tot ells i l'altra persona no en fot ni brot. Val això com a empat?