Tot passa cagant llets!

Mires enrere i no tens clar de si ho has fet tot bé, però va tot tan ràpid que costa de conduir la vida sense errors. Avui en faig cinquanta i hi he arribat sense adonar-me’n!

Quan era petit veia els jugadors de futbol, recordo cromos del Cruyff o del Sotil, com a uns senyors tocats i posats, ja madurs. Recordo tenir la carpeta del col·legi folrada amb fotos del meu ídol, Ingemar Stenmark (per mi un dels millors esquiadors tècnics de tots els temps), que també veia com un senyor madur i assentat. Amb el pas del temps vaig començar a veure els meus ídols o a les estrelles del futbol com a privilegiats que, tot i tenir la meva edat estaven pujats al dòlar i tenien la fama que a molta gent li agradaria tenir. Més vaig veure aquest tipus d’estrelles com a uns immadurs, bastant més joves que jo, i carregats de duros.

Quan vaig acabar els estudis, sovint em trobava com un dels més joves a les reunions on assistia. Com a un dels directius que assistia al consell d’administració de la CASS, o com a membre de ple dret en altres consells d’administració.

Poc a poc, i conforme passava el temps, gairebé sense adonar-me’n, vaig passar de ser un jove, un empresari jove, o un periodista jove a ser una persona de mitjana edat. Vaig passar de tenir avis i pares a tenir només pares. Miro enrere i em sembla com si tot hagués passat fa poquet. Com si hagués acabat la carrera universitària fa quatre dies. Com si fes fa molt poquet que era un corredor d’esquí. Com si fos abans d’ahir que trobava la primera feina.

Vaig tenir dos fills, Pol i Laia, recordo el dia que van néixer amb tots els detalls, i ara un ja és universitari i l’altra a punt d’entrar a batxillerat. He tingut dos fills i sense adonar-me’n ja estan a punt de marxar.

Feia de monitor d’esquí als 18 anys i ara, 32 anys després torno a fer de monitor d’esquí des de fa quatre temporades, sembla que no hagi passat el temps! I entre mig han passat milers de coses.

Res, que això passa cagant llets! Ni te n’adones i ja en tens cinquanta, que són els que compleixo avui. I sí, diuen que el cos humà pot viure cent-vint anys, però si sóc realista he de ser conscient que, tot i que ha passat a tota bufa, ja ha passat la meitat, o gairebé! Fa vertigen! Mires enrere i no tens clar de si ho has fet tot bé, però va tot tan ràpid que costa de conduir la vida sense errors. Vaja que avui en faig cinquanta i hi he arribat sense adonar-me’n!