Esper que, en mirar enrere i recordar d’on venim, hi hagi un sentiment majoritari de vergonya col·lectiva per haver conviscut amb el bullying amb la mateixa normalitat que antecessors nostres ho feren amb la violència masclista i el gratuït maltractament animal. Potser no ens hem aturat prou a pensar en el calat d’una sentència com la que serví de titular per a l’entrevista a Lolita Bosch d’ahir: “Els agressors ja estan a punt per començar dilluns”. Molts pares sabem que la por a l’inici de curs somatitza dolors físics. És el pànic a tornar a patir assetjament, físic, verbal o ambdós alhora, la qual cosa provoca espasmes, vòmits i un catàleg de mals induïts per una pràctica que encara no hem afrontat amb prou contundència. Ell també pateix, no ho sap expressar d’una altra manera, té molts problemes personals, no sap controlar les gelosies... són expressions que serveixen per situar-se en una còmplice equidistància entre la víctima i l’agressor. N’excusam el comportament amb apel·lacions que abans se sentiren per excusar, per exemple, un marit assetjador i que ara consideram punibles judicialment i inacceptables socialment. Oblidam que el patiment de la víctima no depèn de l’edat de l’agressor. Un patiment que amb criminal freqüència es fa insuportable i provoca fins i tot desitjos de suïcidi (executat o no). Per ser menors, canvien els recursos i les condemnes però no l’obligació moral i legal d’impedir l’agressió. Una obligació de tota la comunitat educativa, des dels pares i els companys fins als docents i les administracions. I sí, també en benefici dels agressors, se’ls ha d’impedir aquesta pràctica, perillós antecedent d’asocial impunitat.
