La veritat judicial ha demostrat amb caparruda reiteració que Maria Antònia Munar presidí un partit que, des del poder institucional, es dedicà a fer calaix amb comissions i tot tipus de bananeres mordidas. Del que ha trobat la policia i del que ha declarat fins ara, també es desprèn que aquesta ‘torna’ institucionalitzada alimentà butxaques pròpies, a més de la caixa B del partit. Ara no ens escabellarem d’aquesta pràctica perquè ja és tard per fer-ho: passa d’hora fer-se l’innocent quan fins i tot alguns, sense proves pericials, ho denunciàrem als diaris. Si existí al llarg de tant de temps, no va ser per manca de denúncies, més o menys descarades, sinó perquè al poder real ja li anava bé tenir absoluta impunitat a l’hora d’assegurar-se les inflades concessions d’obres i de serveis públics a canvi d’entregar les engrunes en sobres i maletins. Però no parl només d’UM, els membres de la qual han rebut de ple l’acció de la justícia. També dels altres partits que hi pactaren quotes de poder. Del PP, sembla que hem oblidat que era el germà gran que gestionava les obres grans; que canvià el suport a la construcció de Can Domenge, que ara s’acaba de jutjar, pel de Son Espases, que encara és a les beceroles judicials. A vegades pens que aquesta humiliació pública de Munar, aquest escarni en capítols, cerca assadollar un públic que necessita vessar sobre un cap ‘poderós’ la ràbia per la humiliació que ha patit amb la crisi. Aquest tiberi de revenja allibera els poderosos d’amollar a l’arena del circ peces més substancioses –com Jaume Matas, per exemple. Peces que jugaren a la lliga estatal, farcida de poderosos tallafocs, i no en aquesta corrupció casolana i provinciana.
