La pedra seca

Aquest mes de juny estic fent el curs per conèixer la tècnica de la pedra seca. Conjuntament amb una seixantena de persones més, un cop a la setmana ens trobem al camí ral en el tram que va d'Arans a Llorts i, sota les ordres d'experts picapedrers, refem pedra a pedra uns quants centenars de metres d'una paret del camí. Abans de continuar, que no se m'oblidi posar-ho, aquesta formació la impulsa Cal Pal de la Cortinada sota la direcció de Xavier Llovera i hi col·labora Patrimoni Cultural del Govern d'Andorra.

Totes les persones que ens trobem allí hi som per diferents motius. N'hi ha de professionals, com els tècnics de medi ambient dels comuns i banders, o treballadors de la construcció, acostumats a remenar rocs i arreglar camins i murs. En un altre àmbit, els guies de muntanya que en la seva tasca incorporen l'imprescindible ensenyança als visitants de la quantitat de parets i cabanes que troben mentre caminen per les nostres contrades; o propietaris de terrenys que tenen murs fets amb aquesta tècnica. En major o menor grau, tots ells ja tenen una relació amb la pedra seca. Però hi ha un quart grup, en el qual m'hi incorporo jo, que som els que sense ser-ne professionals mostrem un determinat interès per aquesta tècnica ancestral, pel que representa, perquè són un referent pel seu valor històric i identitari, per la seva durabilitat, la seva adaptació i integració a la terra que l'acull i en el qual, tal com ens van ensenyar el primer dia en una classe magistral, s'hi formen rics ecosistemes de vida vegetal i animal.

Val a dir que un ja es mirava amb certa simpatia les parets de les feixes, les cabanes i els murs de doble cara que t'anaves trobant per camins mentre anava muntanya amunt muntanya avall. Però des de la participació en el curs, la mirada ha evolucionat: ja no és solament simpàtica i amable, sinó de convicció en la necessitat de conservar aquest patrimoni que ha configurat al llarg dels anys el nostre paisatge local.