OPINIÓ

El peix gros i el peix petit

Aquesta setmana Càritas Diocesana de Mallorca ha presentat un estudi sobre la situació social de la població senegalesa que es dedica a la venda ambulant a la nostra illa. Un estudi acurat, que ha combinat metodologies quantitatives i qualitatives d’investigació, i que parteix de l’honestedat de situar les migracions com una qüestió complexa i les persones migrades com alguna cosa més que una xifra, o un problema.

Hi ha dues qüestions de l’estudi que em semblen especialment rellevants. La primera és el mateix procés migratori, i les vivències traumàtiques i de dol que implica per als afectats, per a ells i la gent estimada que els envolta. La majoria s'hi juguen la vida, són pocs els que arriben amb avió, i així i tot s’hi arrisquen. N’hi ha que ho han fet i que ho tornarien a fer, malgrat arribar aquí i poder estar molts anys sense papers –i aquí la Llei d’estrangeria, que és una llei racista, ho és molt més amb els africans–; malgrat haver-se de dedicar a la venda ambulant, que no és un 'ofici' desitjat, sinó una possibilitat de sobreviure; malgrat haver de compartir 'pisos pastera' en condicions d’infrahabitatge; malgrat les pallisses de turistes racistes i de policies sense escrúpols.

La vida que fan aquí no és una vida plena, però és el desig d’una vida digna per als seus, i la responsabilitat amb les seves famílies, que els fa sobreviure. Això i la solidaritat entre ells, que representa en termes socials just el contrari de la criminalització que determinats partits polítics, institucions i forces de seguretat fan de la seva condició de venedors ambulants, acusant-los de delinqüents, lligant-los –cosa que l’estudi de Càritas desmenteix a les totes– a màfies i fent-los la vida impossible, i l’unica opció de vida que gairebé se’ls presenta enmig de tanta desesperació. Una feina informal i sense cobertura legal, però menys legítima que qualsevol operació de venda d’Amazon o d’Aliexpress? Quants imposts paguen, els peixos grossos? I els especuladors que demanen milers d’euros al centre de Palma per un local comercial, no són un problema?

Ens hem aturat a pensar què sent un d’aquests venedors, que potser ha 'invertit' els pocs euros que tenia a la butxaca a comprar un grapat d’ulleres o de bosses per revendre –de tan mala o tan bona qualitat com els de la tenda legal, i segurament fets a la mateixa fàbrica a la Xina, o una filial– amb la pressió que la policia li llevi, literalment, tot el que té? Que no pugui enviar un sol euro a la seva família?

La segona qüestió és la manca d’oportunitats al país d’origen. Milers de joves senegalesos desocupats i sense perspectives a un país, com tants altres del sud, ric en recursos i, especialment, en recursos de pesca que han alimentat generacions, però amb ganes tant de 'progressar' (no en un sentit sols material, sinó fins i tot humà, accedir, per exemple, a uns estudis superiors), com de ser útils a les seves famílies. L’estudi de Càritas no aborda les causes d’aquesta manca d’oportunitats perquè no és el seu objecte, sinó la percepció del fenomen entre els afectats. Però alguna cosa falla quan les expectatives de tanta gent es tradueixen en la contradicció vital –que sí que assenyala l’estudi– entre el desig de tornar a la seva terra algun dia i el reconeixement que la seva vida és millor aquí –malgrat tot.

I entre les causes principals hi ha els acords de pesca entre el Senegal i la UE, que se succeeixen des de final dels anys 70. La majoria dels testimonis recollits a l’estudi tenen clar que abans el peix era abundant i a l’abast dels pescadors, un dels oficis majoritaris al país, almenys entre els homes, i que ara ells no poden competir amb els seus caiucs contra els grans vaixells de pesca europeus i espanyols. Uns caiucs que fins fa uns anys esdevengueren el mitjà per poder arribar a Europa a través de les Canàries. De llavors ençà la política europea de fronteres es va endurir, i ara toca travessar, sovint a peu i patint tota mena d’abusos i injustícies, els països veïns (el Marroc, el Sàhara, Líbia, Algèria) per arribar a la riba sud de la Mediterrània i jugar-se-la… I així i tot els intents d’assolir una vida millor persisteixen, com l’empobriment i la subalimentació dels qui ens alimenten a nosaltres a costa de la sobrepesca i l’espoli del seu principal recurs.

Per això és tan hipòcrita la política de fronteres de la UE, com ho és també la de cooperació internacional, mentre no hi hagi una mínima coherència entre la nostra política comercial i d’exteriors, i l’'ajuda' al desenvolupament, com ho és acusar els 'manters', a qui hem espoliat el peix, de perjudicar el peix petit, el comerç local. En el capitalisme sense regles que tant agrada a alguns, i que torna a posar de moda l’esclavitud, el problema són els peixos grossos, que s’ho mengen tot i encara els aplaudim.