En la prehistòria pròpia, quan encara ni m’havia passat pel cap dedicar-me al periodisme i m’entestava en batalles tan il·lusionants com impossibles en la defensa del territori i del canvi de model educatiu, en la tasca de portaveu d’aquestes em relacionava amb professionals de tots els mitjans. De molts, no en record ni el nom, mai no els vaig veure cap tret que els fes diferents, mentre que d’altres em despertaren la curiositat per la seva feina. Vaig descobrir l’evidència que importava tant el que signava la notícia com qui la generava. De la seva empatia i coneixements depenia l’èxit del missatge. Per això, periodistes rigorosos alhora que políticament formats són els que han ajudat en l’evolució d’aquesta societat, tan conservadora com descreguda. Joana Maria Roque, com també Sebastià Verd, Joan Pericàs i Xisco Seguí, per citar els millors dels que ens deixaren, et feien saber que sabien, que eren al teu costat. Un poc més majors o coetanis, però sempre propers. Joana Maria ho va ser, sempre. No li varen ser estranyes les lluites ecologistes, veïnals, feministes o de renovació pedagògica que pretenien capgirar l’atàvica resignació d’aquest poble i deixondir les consciències dels que només podien arribar a la cultura política de manera autodidacta. Els que vessàvem esperances trobàrem la necessària complicitat en la jove periodista del 'Diario de Mallorca', i això no s’oblida. Aquests dies, quan corprès he repassat on ens trobàvem els darrers anys, de què parlàvem o rèiem, m’ha vingut a la memòria la tranquil·litat que, molts anys enrere, suposà descobrir-la al davant, és a dir, al costat. I he rigut amb una rialla ampla que m’ha acompanyat en la tristor.
