OPINIÓ

Sí, però

De cada cop ho duc pitjor amb els acòlits del “sí, però”. Ja sabeu qui són: els de “no em sembla malament que tal o qual sigui homosexual”, com si els homosexuals haguessin de menester el seu reconsagrat permís per estimar qui els doni la real gana, “però no cal que vagin agafats de la mà pel carrer” o també sovint “però que no li diguin matrimoni”. Perquè ells són així de magnànims: no els molesta que existeixis però si poden triar s’estimen més que existeixis en silenci i sense fer-te notar, que els pertorbes el paisatge.

Són els perdonavides. Els que van repartint permisos i carnets, encenent les llums vermelles o les verdes segons la seves profundes consideracions de com ha de ser la vida i com t’has de comportar, perquè clarament no tens dret ni prou capet per decidir per tu mateix.

Els del “sí, però” sempre han estat allà. Abunden. Massa. I sempre estan a l'última. Si hi ha un debat de moda, ells sempre seran a primera línia per delimitar les coses, deixar clar qui hi està dins i qui n'està fora, que una cosa és llibertat i l’altra llibertinatge.

Com que són tendència, ara te’ls toparàs fàcil cada cop que algú parli de feminisme o Greta Thunberg. Als sí-però, la majoria homes, com no, els exalta molt tot el tema aquest de la igualtat de la dona, perquè troben que està molt bé això que reivindiqueu els vostres drets (podeu respirar tranquil·les, dones del món, teniu el seu beneplàcit), però que ho heu de fer amb certs límits (llibertat vs. llibertinatge, you know), els que marquin ells, que per això en saben i són homes, que ser dona era molt pitjor abans i arribarem a un punt en què no podràs dir “guapa” a una completa desconeguda pel carrer.

I què passa amb Greta Thunberg? Com és que no és a l’escola? El debat sobre el canvi climàtic no hauria de ser cosa dels científics les advertències dels quals duim dècades ignorant? En què pensen els seus pares? Pocs dubten ja que l’escalfament global és una certesa científica, però, pel que es veu, que aquesta certesa tengui cap conseqüència en la vida real i es tradueixi en accions polítiques efectives depèn de si ens fiam o no de Greta Thunberg, i els sí-però no ho tenen gens clar, perquè és dona, és jove i a sobre els seus gestos i vocalització són peculiars per la síndrome d’Asperger. Tot sumat fa que als sí-però' els exploti el cap.

Perquè aquí rau l’essència dels perdonavides: si tu assenyales la lluna, ells miren el dit. Si tu denuncies les diferències salarials entre homes i dones, ells troben que sí, però...; si alertes sobre la violència de gènere, ells consideren que sí, però...; el canvi climàtic sí, però...; jo o som racista, però...; els drets de les persones LGTBIQ+ ”d’acord, però han de menester tantes sigles?”, exclamat com si les sigles les paguessin ells. I així sempre, tot el temps, eternament i amb tot, perquè així és més còmode i no cal anar enlloc: podem quedar-nos confortablement arrecerats en la nostra autoindulgència i continuar repartint carnets i benediccions des de la barrera, perquè aquesta pobra gent ens ha de menester per saber de què pot i de què no pot queixar-se, si són feministes o feminazis, si és llibertat o llibertinatge o si el de Greta Thunberg ha estat penal o no.