El pessimista

I s’acabarà el dia i, vés per on, haurem viscut un dia de Sant Jordi més, gairebé calcat al de l’any passat, com si fos aquella famosa diada de la marmota, un dia que es va repetint fins a l’infinit amb minúscules variants

Dissabte, si no hi ha cap ciclogènesi explosiva que ho impedeixi, serà Sant Jordi. Sí, és una festa molt bonica, el triomf de la societat civil, els carrers estan plens de llibres i de roses, els enamorats, etcètera. Els suplements dels diaris faran les preceptives recomanacions de llibres, els noticiaris de la ràdio especularan des de primera hora del matí sobre el rànquing dels més venuts, en una profecia que, més o menys, s’autocomplirà, els meteoròlegs miraran el cel i pronosticaran xàfecs de tarda com a aposta segura. I s’acabarà el dia i, vés per on, haurem viscut un dia de Sant Jordi més, gairebé calcat al de l’any passat, com si fos aquella famosa diada de la marmota, un dia que es va repetint fins a l’infinit amb minúscules variants.

Els llibreters faran el calaix de l’any, les floristes denunciaran la competència deslleial dels intrusos, algú es queixarà de la presència del Cantizano o l’Esteban entre les vaques sagrades de la literatura local i mira, anar fent, fins a l’any vinent.

La realitat sempre és més prosaica. Es venen pocs llibres. Se’n llegeixen encara menys, i si encara tenen un cert prestigi entre la ciutadania és per pura inèrcia, gràcies a l’impuls d’uns quants segles de tradició, en què l’únic accés a la cultura era via llibre. Això anirà canviant però tampoc no es veu cap a on. Però ens consolarem veient a les parades piles de llibres en català, tot i que després, en el dia a dia, veus quin és el seu pes específic real, que és més aviat escàs i anecdòtic. Els llibres de la tribu. Però ens agrada viure instal·lats en l’autoengany, ni que sigui un dia l’any.