Catedràtic d'Història Econòmica de la UIBEl retrocés turístic que s’espera en el curt termini i les fortes caigudes previsibles del PIB i de l’ocupació en els serveis que se’n deriven representen una oportunitat concreta de discussió sobre el model de creixement de Balears, un tema sobre el qual hom parla reiteradament, amb posicionaments molt distints. Però parlar, escriure, comentar i discutir en treballs científics, divulgatius i fòrums de perfil divers (polítics, econòmics, acadèmics) mentre el creixement econòmic es troba ferm, les demandes turístiques funcionen, l’atur cau i el consum s’enlaira és un escenari que infereix zones de confort per a tothom:
- Els avaladors del model, perquè aportar reflexions i iniciatives sobre, per exemple, els Objectius de Desenvolupament Sostenible, és també una oportunitat econòmica: oferir productes que es comuniquen com a més respectuosos amb l’entorn, de manera que aquests compromisos signifiquen sumatoris als valors afegits que ja es van generant en un escenari tranquil –tot i l’amenaça de l’emergència climàtica. En altres paraules: l’agressivitat comercial i econòmica cedeix pas a presentacions que comminen a la conscienciació de l’entorn. Però sense canvis transcendentals. Hom pot continuar, doncs, a la particular àrea de confortabilitat.
- Els detractors, que tenen arguments per desqualificar l’excessiva especialització de Balears en el turisme, de manera que renegar d’aquesta activitat i reivindicar experiències agràries i industrials del passat esdevé un factor de recuperació. No obstant això, no observem aquí alternatives aplicades i no només teòriques a la substitució del turisme. També amb paraules distintes: aquestes proclames i manifestacions posen negre sobre blanc moltes de les inquietuds dels moviments alternatius, però sense vies clares i plausibles per ser desenvolupades, de manera realista, pels projectes que es difonen. Hom persisteix, per tant, en una particular zona de comoditat, avalada, a més, perquè no existeixen grans compromisos de gestió pública: no s’està en els ponts de comandament per prendre decisions difícils que afectarien, de manera molt important, el mercat de treball –un aspecte força crític–, entre d’altres.
Ara bé, quan ens trobem, com en aquests moments, en una fase en què s’està veient una contracció brutal de l’economia a partir de la crisi sanitària, les previsions turístiques són molt negatives i les de l’atur també, les zones de confort descrites haurien de cedir pas a proposicions concretes i realitzables en l’economia en la qual ens trobem.
Això infereix altres derivades, la més determinant de les quals és la necessitat de centralitzar el quadre de decisions: la planificació estratègica de l’economia. Invocar la planificació estratègica sol commoure negativament els gestors i els polítics: l’acusació d’intervencionisme serà immediata per part dels detractors i els representants governamentals hauran de justificar les decisions constantment, enfront de comentaris desesperançadors presidits pel dogmatisme. Les crítiques a aquestes propostes també provindran dels crítics amb l’economia turística, que entendran que no es fissura el sistema econòmic, sinó que es reforma. Podem restar instal·lats de manera perenne en el discurs entremaliat, desqualificant tot el que es posa damunt la taula, sustentat, hi insisteixo, no en proclames teòriques carregades d’excessiva ideologia –i dic 'excessiva' perquè no existeixen en economia proposicions amorfes–, o bé podem treballar en horitzons plausibles, que infereixin canvis graduals. Un model de creixement econòmic no es transforma en poc temps, atès que requereix múltiples acords i consensos, o bé enormes desgràcies que el facin ineludible: esperem que el que estam vivint a hores d’ara no representi una radicalitat d’això darrer. Caldria anar a la primera opció i no pas a la segona. Per tal de fer efectiu tot aquest ideari, el Govern hauria de tenir una unitat de Planificació, dependent de la Presidència, per tal que les seves exposicions siguin transversals, i no de part. Els reptes del coronavirus, de la demografia, de la revolució digital, i del canvi climàtic imposaran organitzacions consemblants a tot el món, ja que resultarà inviable treballar amb objectius estratègics rellevants sense la governança. I, sobretot, sense la visió global d’un executiu, que hauria de crear porositats amb les empreses privades per tal de fer factible els canvis que, hom insisteix, no poden ser abruptes, però que haurien de tenir una cronologia no exagerada i efectiva de manera raonable.
