AdvocatAlgú va advertir un amic meu, amb un càrrec polític, que serien els "altres" els qui s'atribuirien el mèrit d'haver aconseguit una fita que s'havia marcat. Ell va replicar que si havia entrat en política no era per endur-se'n els mèrits, sinó per obtenir precisament aquestes millores.
Aquesta és una limitació d'alguna manera intrínseca a la política: si vols portar a terme un projecte que creus bo per a la comunitat, primer hauràs de guanyar, i per poder tornar a guanyar, hauràs de poder atribuir-te l'encert.
És feina dels polítics i dels partits saber manejar aquestes limitacions i moltes vegades ho han fet. Fins i tot, en situacions crítiques, han sabut prioritzar el bé comú sobre el seu interès per accedir o mantenir el poder.
En canvi, altres fets em semblen simptomàtics del que seria una perversió del sistema.
Ara tornen a parlar de pactes per a formar govern; però del que es parla més no és de polítiques a portar a terme, sinó de càrrecs a repartir. És clar que d'això darrer també se n'ha de parlar; però, i d'allò altre?
Fa uns mesos vàrem veure als diaris que quan el senyor Pedro Sánchez, del PSOE, deia que negociava amb el senyor Pablo Iglesias, de Podemos, li va oferir la possibilitat de nomenar els presidents d'algunes "institucions que tenen encomanades funcions molt destacades en àmbits que van de l'àmbit social al fiscal, del jurídic a l'energètic" (entre elles es feia al·lusió a la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència).
Aquestes "institucions" haurien de ser presidides per persones molt qualificades, escollides amb el consens més ampli possible i en raó de la seva capacitat i mèrits. Una proposta com l'esmentada respon a una concepció patrimonial de l'estat èticament inacceptable.
Més greu és el cas de la negociació de fa un any entre PP i PSOE per a renovar el Consell General del Poder Judicial, que no va arribar a bon terme només perquè es va fer públic el WhatsApp del diputat senyor Ignacio Cosidó felicitant-se que les propostes de nomenaments fossin favorables als interessos del seu partit. I què passa amb les moltes negociacions de semblants característiques tancades amb èxit entre aquests dos partits?
Són fets, espigolats entre molts d'altres, petits símptomes que palesen greus mancances d'un sistema polític. Però en no fer cas d'aquests "detalls", en consentir-los, a poc a poc la bolla es fa cada vegada més grossa.
I ara ja es veu: partits, aquí i a la resta d'Europa, que defensen sense vergonya postulats feixistes. I partits d'arrels democràtiques que contemporitzen amb ells i ho aprofiten per promoure i justificar derives autoritàries que els van bé, perquè ja manen o pensen governar. Partits que lluny d'exercir la funció profilàctica de l'opinió pública que els pertoca, fins i tot es deleixen excitant-la fins a extrems molt perillosos, com és la designació d'enemics interns de l'estat (això passa aquí i avui)
No es veuen gaire intel·lectuals, ni aquí ni als països del nostre entorn, que alcin la veu contra aquest estat de coses. Molts n'hi ha que callen, ves a saber si per interès, per voler seguir creient, per desànim o simplement per haver renunciat a tot excepte al plat de llenties.
On són els pensadors que no estiguin al servei d'interessos polítics i econòmics, sinó de la veritat i de la justícia? O és que ja no els deixen parlar o no gosen fer-ho?
Crec que ens convindria tornar a llegir el llibre de Julien Benda 'La trahison des clercs' (traduït al castellà com 'La traición de los intelectuales'), publicat els anys 20 però que quasi podria ser d'ahir.
I ja posat a parlar de llibres, permeteu-me que aconselli aquest 'The Tirant. Shakespeare on Power', de Stephen Greenblatt (traduït al castellà com 'El Tirano. Shakespeare y la política', Alfabeto Editorial, octubre 2019), profund, seriós i, així i tot, de fàcil i entretenguda lectura.
