El dia en què Cristina Cifuentes, antic mirall de virtuts, acaba dimitint perquè li han trobat a la bossa màsters i potingues que no pot explicar, el cruel aforisme ‘Cada poble té els polítics que es mereix’ esdevé insuportable.
Com quan veus Felipe González, des de la còmoda poltrona dels 566.000 € que cobrà com a assessor de Gas Natural Fenosa, pontificar sobre com d’abans i amb quanta calç viva hauria d’haver Rajoy aplicat el 155 a Catalunya; o quan veus els sabatots de José María Aznar damunt la taula del ranxo de George Bush a Crawford, Texas, desgranant la ‘fake news’ primigènia: “Hay armas de destrucción masiva”; o els 1.100 convidats a les noces d’Ana Aznar al Escorial, entre els quals recordam Correa, Bárcenas, Blesa, Rato, Ana Mato, Rita Barberà...; o les corbates negríssimes d’Acebes i Zaplana repetint espasmòdicament cada 30 minuts a la televisió “Ha sido ETA”, el 13 de març de 2004, en plena jornada de reflexió; o els set premis de loteria de Carlos Fabra; o el “Que se jodan” amb què Andrea Fabra, la seva filleta, va saludar des de l’escó de diputada espanyola la dràstica retallada de la prestació d’atur que enfonsava milers de famílies a la desesperació més absoluta...
O Gabriel Cañellas, rient en tertúlia radiofònica i comentant “Mira si són males de matar, les dones”, referint-se a una víctima de violència de gènere, que acabava de morir a mans de la seva parella, després de rebre devuit punyalades; o els disciplinats votants zombis de Jaume Font que no demanen ni arròs brut ni porcella; o el cas Mapau, sia per sempre insepult i incorrupte; o els sangonosos testicles de Bamby coronant la testa de Carlos Delgado; o el marcador de 6 M€ que ‘hízose’ miraculosament al Palma Arena; o Lulú, la granereta de vàter més famosa de la història; o la llagosta de Company a Cabrera, que pagà Rafel Bosch; o el ‘Guinness’ José Ramon Bauzá, l’únic líder polític de les Illes Balears capaç de treure 100.000 persones al carrer... Prou. Ningú no pot haver pecat tant en una altra vida, com per merèixer tot això.
Atenció, però: els polítics, potser no; però sí que ens mereixem la política que tenim. No en podem eludir la responsabilitat, perquè el model polític sí que el feim entre tots i, a poc a poc, anam modulant el sistema que nosaltres mateixos menyspream.
Amb el desprestigi generalitzat de la política, per exemple, i l’axioma ‘Tots els polítics són iguals’, segur que no avançam en la direcció correcta, perquè minimitzam per igual els mèrits d’uns i les faltes dels altres.
Tampoc sembla recomanable ser tan esquiterell i primmirat amb els polítics i no ser-ho amb la seva conca demogràfica, que en definitiva és el planter d’on s’han de nodrir els quadres dirigents d’un país. El recent cas d’un empresari de carn mallorquí detingut per delicte flagrant –entre d’altres, vendre carn en mal estat a menjadors escolars– i de qui no sabem el nom ni n’hem vist la cara, resulta molt il·lustratiu.
O el clima de mudança permanent que s’ha instal·lat en la política i que fa que els partits i les organitzacions visquin immersos en una campanya contínua –interna o general– que no ajuda a la reflexió ni a posar les ‘llums llargues’ que demana Ramoneda. Qualsevol política estructural o sentit de país queden supeditats al rèdit immediat.
Mentrestant, els totpoderosos mitjans que premien l’efectisme –accentuat pel 24/7 de les xarxes– són la millor saó per al populisme, la demagògia i el filibusterisme polític, i l’indispensable suport de la ‘platocràcia’ i la política espectacle, que tants de ‘Rise & Fall’ de l’estil Sarkozy o Manuel Valls ha produït.
Una política en què tenen recompensa els Mascles Alfa –qui no es mou (frenèticament) no surt a la foto– a l’estil dels ‘catch-all’ Macron o Rivera; i els no menys perjudicials Mascles Beta –ara és qui es mou el que no surt a la foto–, que omplen els partits de grisor i de renúncies i que acaben amb la pipella atrofiada per tants d’anys dormitant entre despatxos.
I tot això sense menystenir les limitacions de la majoria. El poble té dret a equivocar-se... i sovint exerceix amb entusiasme aquest dret inalienable. Deu ser això el que fa exclamar Llorenç Villalonga amb un sarcasme terrible: “Pedir un dictador inteligente y culto no es mucho pedir. Abogar por una mayoría con sentido común es desear la luna”.
Un moment o altre haurem de pensar seriosament en la manera de millorar la selecció natural dels nostres representants: què premiam, què penalitzam. Els reptes del mil·lenni sou prou i prou importants, com per voler que els millors de cada generació se sentin cridats a ocupar-se de la cosa pública. De la ‘Res publica’, si ho preferiu.
