El pont de la bleda

En aquestes dates festives, a banda de les retencions de vehicles per entrar i sortir d’Andorra passen coses estranyes i sorprenents

Això d’aquests dies no és un pont o un aqüeducte. És un laberint per entrar i sortir amb cotxe d’Andorra. Si les cues de dissabte al matí des de Montferrer haurien de descomptar temps en el purgatori, les de la Constitució espanyola i Puríssima el convalidarien. Una ocupació hotelera al cent per cent i milers de vehicles amunt i avall. Estem imbuïts per l’esperit dels temps, aquest que ens impulsa a sortir, a veure llocs i a acumular fotos al mòbil, aquest que ens diu que cal acumular viatges i experiències com si fossin punts de descompte a la gasolinera, aquest que ens insta a portar el nostre fill a Eurodisney o a Port Aventura abans que compleixi deu anys, no fos el cas que el nen sigui l’únic de la seva classe que no hi hagi anat i pateixi assetjament escolar.

I “l’important no és el destí, és el viatge”, afirmava el poeta Kavafis, qui mai va anar a Andorra durant un pont. Un viatge des de Barcelona que Google Maps situa en dues hores i mitja però que en determinades dates sembla una cosa sortida d’un dels llibres del Pentateuc. Un gran èxode, una d’aquelles migracions a la recerca de l’or dels inques o per atènyer el Nou Món, quan el grup que arribava a la riba oest era un completament diferent del que va sortir de l’est tres generacions abans i un 90% dels expedicionaris originals haurien mort per inserció de fletxa sioux a la tràquea.

Per això, el desplaçament requereix més planificació que la contraofensiva d’Eisenhower a les Ardenes durant la segona guerra mundial. En cas contrari el risc, amb tanta estona assegut al cotxe, és que els seients acabin adquirint la forma del cul de l’ocupant, com el costat del llit de Maude Flanders dels Simpson. I als nens al darrere preguntant cada deu segons: “quan arribarem?”, i el conductor mirant de no perdre els nervis perquè, de fer-ho, la seva entrada de la Viquipèdia començarà recordant-li que va superar en els rànquings de MemeGenerator al negre del WhatsApp.

Al fi i al cap, aquests dies de festa són tan pocs que quan agafes el gust a aixecar-te tard, torna a sonar el despertador. No són vacances; són un ‘kit kat’, una pel·lícula en pausa. Tot i això, als que ens quedem a casa ens entra com una mena de desfici. Un s’apoltrona al sofà veient sèries i sembla que hagi matat la mare de Bambi. Quan, a vegades, però, l’únic viatge que et ve de gust és desplaçar-te fins a la cuina per agafar una presa de xocolata.

En aquestes dates de ponts i festes, passen coses estranyes i sorprenents: que les enquestes de les eleccions del 21 de desembre a Catalunya estiguin encapçalades per l’Arrimadas, aquesta fera disfressada de bleda, que hi hagi candidats a la presó o a l’exili i que apareguin més de trenta camions amb les rodes punxades a l’AP-7. Millor que siguin uns dies festius d’aqüeducte o de laberint perquè si és un pont té tantes fissures com si l’hagués construït en Calatrava.