Publicitat
Publicitat

Els ponts

Qui sap la quantitat de gent que hi ha passat. Nosaltres passarem, i aquell pont continuarà. I és un pensament balsàmic, en temps de tanta incertesa

En temps de tanta incertesa, tothom ens parla de ponts. De com construir-los, però també de com dinamitar-los. Són la gran metàfora de la política, el comodí perfecte. Surten dibuixats al revers de tots els bitllets d’euro, i no deu ser pas per casualitat. Al món real hi ha ponts i hi ha guals, i hi ha tolles fondes. I rius que baixen secs, i avingudes torrencials. Ahir, cap al tard, vaig baixar al meu pont. No és meu, naturalment, perquè no hi ha res que sigui més públic que un pont. El primer tram del camí discorre pla entre feixes encara fermes i noguers que ja comencen a estar tocats per la tardor tardana. Després, gira decidit cap al riu i baixa sense contemplacions. Una gravada de còdols arrapada a la roca facilita el descens. Al fons de la vall, els clops i els cirerers esclaten. Hi ha les runes digníssimes d’un molí fariner. Fa dues generacions estava operatiu, i ara és el testimoni mut del canvi perpetu. Però el pont, que és ample, d’un vague aire romànic i, per tant, del tot intemporal, aguanta impertorbable. Sembla una extensió de la roca. Ha superat aiguats i secades, les gelades de l’hivern, el pas inclement del temps, els moviments constants i imperceptibles dels rocs de la llera. Sembla que hi hagi estat sempre. Qui sap la quantitat de gent que hi ha passat. Nosaltres passarem, i aquell pont continuarà. I és un pensament balsàmic, en temps de tanta incertesa.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT