Opinió 11/04/2018

La presentació

L’autor veu que té amics, que no són un miratge, que l’acompanyen, el fan sentir important ni que sigui un moment

i
Albert Villaró
1 min

Hi ha una llei no escrita que diu que, si mai escrius un llibre, l’has d’ensenyar, mostrar-lo en societat, explicar-te i explicar-lo. És com una mena de baptisme laic, una posada de llarg de donzella casadora, és com la presentació del Nen Jesús al temple de Jerusalem després de la quarentena (i de la seva, glups, circumcisió). La litúrgia que se sol seguir és sempre, si fa no fa, la mateixa: l’autor engalipa un amic, conegut o saludat perquè parli bé del llibre, perquè s’estarrufi una mica l’ego de l’autor i, sobretot, encoratgi al públic assistent a comprar el llibre, a canvi d’una copeta de cava i, si s’escau, una signatura. Naturalment, a partir d’aquí totes les variables són possibles. Com que Alemanya queda encara molt lluny –i allà fan pagar per assistir a lectures públiques– tot està tenyit d’un catòlic voluntarisme. I no és bonic, això? L’escriptura, que és un vici solitari, una cursa de fons, una batalla que es lliura totes les matinades contra la son i la mandra, necessita d’aquestes expansions mundanes. L’autor veu que té amics, que no són un miratge, que l’acompanyen, el fan sentir important ni que sigui un moment. Això sí: que no hi hagi futbol és condició necessària i suficient. Vist el que hem vist, d’aquí a l’estiu ja no cal consultar el calendari UEFA per programar actes en funció de la Lliga de Campions. Qui no es consola, és ben bé perquè no vol.

stats