La presó

La setmana entrant aniré a la presó. A la de la Comella, per una estona (espero), a fer una xerrada als interns. No és el primer cop que hi vaig: hi he estat un parell de vegades i també em van convidar a la presó dels Lledoners, prop de Manresa. Sempre ha estat una experiència impressionant. Els controls, els tràmits de seguretat, les portes que es tanquen, la percepció que allà dins hi ha un món dins del món, amb les seves normes i les seves lleis, la sensació estranya que tens a l’hora de sortir-ne quan acabes de compartir un temps amb gent que s’hi ha de quedar complint pena (o esperant-la). Potser és per això que m’agraden les pel·lícules de presons (com també les de submarins): 'Cadena perpètua' ('The sawshank redemption'), pel contrast alleugeridor entre la llibertat real i el confinament claustrofòbic que ens mostra la ficció. I el pitjor malson de tots és que et tanquin sense raó, per error o per venjança o per malícia. Penso ara en els dirigents socials catalans i en els membres del govern de la Generalitat que ara són a presons madrilenyes, ostatges d’un conflicte obert i d’impredictible resolució, presoners pel pes ominós de l’estat i dels seus poders ocults. Quan dijous entri a la Comella pensaré en ells –com hi penso sovint–, i en com tastaran, quan els deixin sortir, l’aire dolç de la llibertat.