OPINIÓ
Opinió 30/05/2018

La primera veu

i
àlex Volney
2 min

Quasi trenta anys fa que s'edità 'Crònica d'un presoner mallorquí als camps de concentració (1936 - 1942)' de Gabriel Riera Sorell, el 1991 per l'editorial El Tall, que si vostès no ho saben era un dels títols que anirien configurant el catàleg del que després seria Lleonard Muntaner editor.

Pràcticament és el primer llibre editat que constituiria més tard això que ara en deim Memòria Històrica. Fou un dels primers treballs, com molts altres, propiciats o motivats per l'historiador David Ginard, que potser amb Josep Massot forma un tàndem irrepetible a l'hora d'haver deixat un fons documental importantíssim al llarg del darrer mig segle. Des de la 'Revista Randa' fins a arribar a les publicacions de l'Abadia de Montserrat. Avui, des d'aquí volem donar-los l'enhorabona i felicitar el senyor Gabriel Riera Sorell pel seu centè aniversari i per ser un dels primers testimonis que ens emocionà a tots aquells que coneixíem familiarment aquell passat, quan mancaven veus que fessin costat a aquesta causa. Com diria en el seu moment D. Ginard, basteix "d'una manera senzilla i honesta" el seu relat aquest santjoaner que nasqué fa un segle, de família treballadora i sindicalista, atret pel socialisme. Ferrer forjador d'ofici amb una capacitat innata per donar la volta a qualsevol situació adversa, no ha canviat gaire el seu ideal i es troba on es trobava, tot incloent alguna idea ecologista, però sense moure's d'allí d'on venia. Una veu fina, elegant i sense rancúnia. Ferma i blindada contra l'oblit.

Potser és la persona més gran que queda viva d'aquells que foren empresonats a Can Mir. Testimoni vivent d'aquella infàmia i de moltes altres sobreviscudes. Picà pedra molt de temps, esclau dels feixistes. Entre moltíssimes situacions vexatòries per a un demòcrata com ell, al final, escapà en una barqueta a Alger. Els seixanta tornà i no va entrar en política "en veure l'esquerra tan dividida". "No m'agraden les baralles inútils". Tornat a Mallorca, i a l'estat espanyol, no troben vergonyós el panorama que han d'observar cada matí en obrir els diaris o els informatius les persones que lluitaren contra Franco?. Així, com na Carmeta Cano Darder deixà ben clar, com el seu avi, Emili Darder, que "sense un Front Popular, la gent tota junta, sense baralles, no hi ha res a fer!".

En Gabriel Riera ja deia en la nota que obre el seu llibre: "no es fiïn de tots aquells que es presenten com a 'salvadors de la pàtria' usant i abusant de mitjans violents", "el millor camí és sempre el de la pau!". Molts d'anys, Gabriel!

stats