Els productors

En un món ideal, Andorra tindria prou productes autòctons i de qualitat com per no haver de dependre de imatges estereotipades

El nomenament d’Àngel Ros, fins ara alcalde de Lleida, com a nou ambaixador a Andorra ha omplert la xarxa de brometes. Entre els tòpics més recurrents, el vincle andorrà amb sucres, mantegues, tabacs, formatges de bola i toblerones. És un llast que hom podria haver imaginat que amb el pas del temps s’hauria esvaït. Però no: és la primera imatge que se li acut a molta gent i d’aquí no passen. En un món ideal, Andorra tindria prou productes autòctons i de qualitat com per no haver de dependre de imatges estereotipades. La modernitat ha escombrat la tradició, amb una fúria inusitada, i fins i tot hom podria dir que molts conciutadans se n’avergonyeixen d’un passat pagès. Per sort, les coses estan canviant. Poc a poc i bona lletra. Sembla que ben aviat tornarà a haver-hi formatges d’ovella fets a Andorra (i no aquells garrotxins etiquetats amb lletra gòtica com a 'Formatge d’Andorra' que vèiem als supermercats). Els formatges serrats eren el producte estrella de la gastronomia local, i van acompanyar un munt de sindicatures cap a París i cap a Madrid, per amorosir les negociacions. El Josep Maria Troguet està muntant un obrador, i esperem amb candeletes veure què en surt. Per la banda dels embotits, el Jordi Planes ha obert un altre obrador, a Ransol. Té les coses molt clares i uns productes extraordinaris, amb la donja, l’aportació més original de l’andorranitat culinària, com a estrella. Ells dos i encara d’altres estan desbrossant el camí. Tant de bo hi poguem anar passant tots.

Etiquetes