EscriptoraCapítol u: Ella adorava el cinema de Woody Allen. L’idolatrava fora mesura. No: diguem que el romantitzava fora mesura. Millor, sí. Per a ella, fos quin fos l’estat anímic d’aquell dia, i independentment que fos estiu o hivern, que tingués son o insomni, que les mirés sola o acompanyada, a casa o a una sessió de cinema a la fresca, les seves eren sempre pel·lícules balsàmiques, còmplices, terapèutiques; obres mestres que podien existir en el blanc i negre de Gordon Willis i al ritme de les melodies de George Gershwin, però també en color i amb fotografia de Vittorio Storaro.
No, començaré de nou.
Capítol u: Ella era molt romàntica respecte de l’univers intel·lectual i emocional de Woody Allen, com ho era amb tota la resta de coses. Havia crescut escoltant els diàlegs impossibles dels seus films, aprenent-se de memòria les cites més brillants, trobant refugi i conhort en aquelles històries d’amor, desamor i infidelitat d’una burgesia gauche divine de Manhattan que, tanmateix, no feia altra cosa que buscar antídots contra el tedi i l’estancament vitals, contra la inèrcia existencial, tot mirant de mantenir el cap alt després de la clatellada metafòrica amb què el guionista els obsequiava cada cop que alguns d’ells eren prou superbs i ingenus com per tractar de trobar un sentit a la vida abans dels crèdits finals.
Per a ella, Woody Allen era humor i ironia; sobretot, ell era un desconegut que semblava fer pel·lícules per tal de canalitzar un estrany sentiment de nostàlgia envers allò no viscut, el mateix sentiment indefinible amb què ella convivia des que era massa petita per saber què significava la nostàlgia i fins i tot què era viure. El seu cinema condensava totes les vivències que algú devia haver filmat després de somiar-les, com ara la idea preciosa d’un amor influït per la ficció, idealitzat; un amor que, en el millor dels casos, aconseguia sobreviure a noranta minuts i escaig de metratge.
No, no, embafador. Massa embafador i profund per al meu gust. He d’intentar llevar-li transcendència.
Capítol u: Ella adorava el cinema de Woody Allen. Per a ella, era un tema de conversa que esdevenia la prova del cotó definitiva per discernir la pseudointel·lectualitat de la intel·ligència emocional genuïna.
No, no, massa elitista; sembla el perfil d’un idiota en una pàgina de contactes per a esnobs. Acceptem-ho: vull que la gent llegeixi els meus articles sense prejudicis, malgrat que el simple fet d’escriure de manera positiva sobre Woody Allen –ni que sigui amb motiu de la publicació de la seva autobiografia A propósito de nada (Alianza Editorial, 2020)–, ja seria suficient per enganxar-me una etiqueta ràpida i impossible de desenganxar.
En fi, ara ja he començat, però si deixo l’article a mitges serà encara pitjor, perquè semblarà que he estat prou traïdora i temerària com per començar a teclejar i massa covarda i influenciable com per deixar de fer-ho per la por a allò que diran. Soc un producte, al capdavall. És a dir, soc una creadora que no escriu només per a ella mateixa, com succeeix amb els diaris íntims o amb determinades formes de masturbació. I potser molta gent no sabrà separar la meva obra de la persona, i potser un dia hi haurà gent que preferirà la meva obra a la meva persona o, pitjor, que comprarà la meva obra només perquè soc una bona persona, o perquè donarà per fet que algú simpàtic que fa tuits enginyosos ha de ser també una bona creadora. I a sobre jo no faig tuits enginyosos. I a sobre escric sobre Woody Allen i sobre les seves pel·lícules, i no sobre tota la resta de coses que ignoro i sobre les quals, per tant, seria preferible escriure. Si és que des de quan un escriptor parla de coses que coneix. Des de quan una persona qualsevol valora només les coses que pot valorar. Deixem-ho córrer. Ja posats, acabaré l’article, o el començaré, vaja. Vinga, doncs.
Capítol u: Ella adorava el cinema de Woody Allen, encara que, per a ella, era un recordatori constant dels seus propis conflictes entre els límits de la vida real i les expectatives generades per la ficció. Que difícil que era existir en una societat insensibilitzada per la saturació d’estímuls i lliurada a l’apatia i la resignació com a única alternativa al suïcidi, el divorci o la psicoteràpia.
No, massa radical i crític. No vull sonar cínica ni condescendent ni implacable. Va, tornem-hi.
Capítol u: Ella era constant, somiadora i imperfecta, talment com les pel·lícules de Woody Allen que ella estimava. Rere l’aparença serena i madura que els altres observaven en ella, hi residia un temperament apassionat, hipersensible, exigent i inconformista, a vegades inestable, impulsiu i amb tendència a la malenconia i a l’angoixa existencials. A vegades ella també era un personatge. Un de bo. I a vegades, la majoria de vegades, en realitat, el personatge se’n podia anar a la merda.
Això m’encanta.
Woody Allen era el seu director preferit. I sempre ho seria.
